Després de passar per Sitges 2016, ens arriba amb més d’un any de retard aquesta pel·lícula finançada amb una campanya de crowfunding, que intenta homenatjar a un primerenc John Carpenter.
L’agent Daniel Carter porta a l’hospital del poble a un home que s’ha trobat a la carretera xop de sang. Un cop a dins s’adona que es respira un estrany clima de violència. La cosa es complica encara més quan l’edifici és envoltat per uns encaputxats que impediran que ningú surti de l’hospital. A dintre, la tensió creix quan pacients i personal de l’hospital es comencen a transformar en éssers inhumans.
Tot i les bones intencions de la pel·lícula, aquesta és perd amb un munt d’actors i actrius pèssims que fan que t’esborris del relat, i un guió poc treballat i gens fluid. El vacío destaca sobretot per la seva estètica monstruosa i fastigosa que en un exercici de nostàlgia ens retrotrau a tal i com era el gènere els anys 70.
Els realitzadors han estat Jeremy Gillespie (director d’art de Pacific Rim i It) i Steven Kostanski (tècnic d’efectes especials). Junts van dirigir al 2011 Father’s day de la Troma.
L’agent Daniel Carter porta a l’hospital del poble a un home que s’ha trobat a la carretera xop de sang. Un cop a dins s’adona que es respira un estrany clima de violència. La cosa es complica encara més quan l’edifici és envoltat per uns encaputxats que impediran que ningú surti de l’hospital. A dintre, la tensió creix quan pacients i personal de l’hospital es comencen a transformar en éssers inhumans.
Tot i les bones intencions de la pel·lícula, aquesta és perd amb un munt d’actors i actrius pèssims que fan que t’esborris del relat, i un guió poc treballat i gens fluid. El vacío destaca sobretot per la seva estètica monstruosa i fastigosa que en un exercici de nostàlgia ens retrotrau a tal i com era el gènere els anys 70.
Els realitzadors han estat Jeremy Gillespie (director d’art de Pacific Rim i It) i Steven Kostanski (tècnic d’efectes especials). Junts van dirigir al 2011 Father’s day de la Troma.
El vacío (The Void) es queda a mig camí del que volia ser i acaba essent, malauradament, una pel·lícula fallida. Fruit del baix pressupost, ha estat impossible aconseguir uns actors millors, però era gairebé impossible trobar-los tan dolents. Entre això i que prescindeix de guió i personatges per fer el seu deliri, cau pel seu propi pes. I és John Carpenter era molt més del que vol reduir aquest homenatge.
- Publicitat -
