Diferents causes com el canvi climàtic o la destrucció d’hàbitats han suposat un desequilibri en els ecosistemes. La pressió de les zones urbanes (on hi viu un 90% de la població del país) ha suposat l’eliminació de nombrosa fauna o el seu desplaçament a zones més inaccessibles, que de retruc han afectat les zones rurals, especialment en el cas de la reintroducció de grans ungulats o grans depredadors com l’ós, el llop o el linx. Per cercar un just equilibri calen actuacions de gestió d’aquesta fauna des d’una visió més integral, ja que la població urbana ha de ser conscient que aquesta forma de vida genera uns forts impactes en el medi natural.
D’altra banda, hi ha espècies que s’han hagut d’integrar en l’àmbit urbà a la força, per trobar mitjans de subsistència. Mamífers com l’ós rentador o el mateix senglar, o bé aus com la cuereta o la cotxa fumada comencen a veure’s amb més freqüència per places i urbanitzacions; d’altres, com l’esplugabous o el tudó, se solen localitzar en zones perifèriques.
Com a tots els canvis dràstics de costums, es produeixen fenòmens anòmals i que han requerit de la intervenció humana. A tots ens vénen al cap espècies invasores o en superpoblació, com ara els coloms, els estornells o els temuts gavians argentats, que han foragitat de fa temps l’espècie autòctona, la gavina comuna. Són prou conegudes les campanyes a les Illes Medes per tal de foradar els ous de gavians degut a les ràtzies produïdes per aquesta espècie. També coneixem casos propers on es cacen els coloms amb gàbies o xarxes o bé s’espanten els estornells amb detonacions. Pensem que es tracta de mètodes antediluvians, i en ple segle XXI cal cercar solucions menys agressives, més efectives i més sostenibles. Tot i que encara queda molt per fer, hi ha indrets on s’ha impòsat la lògica, és a dir repoblar la ciutat amb els depredadors d’aquestes espècies, com poden ser les àligues o els falcons. Algunes poblacions ja han pres la iniciativa: fa uns anys Girona; més recentment Palamós o l’Escala.
