http://ningunoes.blogspot.com/2018/06/hereditary.html
Drama familiar en forma de pel·lícula de terror que ha suposat el debut en el llargmetratge d’Ari Aster. Caldrà estar atents a Aster, el qual fins ara només havia fet curts. 
Després del seu pas amb èxit en els festivals de Sundance i el SXSW d’Austin i per la cartellera americana, ho fa a la nostra. Hereditary ha sorprès al públic que va a les multisales amb un bol de crispetes ben ple, disposat a empassar-se l’enèsima producció clònica de terror. S’ha trobat amb un producte independent, més propi de festivals que no pas de sales comercials. Hereditary s’ha convertit en un fenomen perquè aquells que no han vist res fora d’un multisales, han descobert que el cinema de terror té molt més a oferir que el que ens ensenyen les grans productores. Segurament trobareu articles destinats al públic no avesat al gènere que us expliquen la pel·lícula de dalt abaix per aquest motiu. Sembla que molta gent no ha entès el que ens mostra aquí Ari Aster. 
La trama arrenca amb la mort d’Ellen, l’àvia d’una família. A la mare d’aquesta família, interpretada per Toni Collette, li costa gestionar la pèrdua ja que se sent alliberada a causa de la complicada relació amb Ellen. La resta de membres està format pel pare, interpretat pel Gabriel Byrne, un home racional i conciliador, el fill adolescent, interpretat per Alex Wolff, que fins al moment ha portat una vida normal per algú de la seva edat, i la filla petita, que sembla que pateix algun tipus de desordre mental. La cosa esdevindrà macabra davant un fet que alterarà a la família i emergeixin secrets esgarrifosos sobre membres difunts de la família.
Hereditary és una pel·lícula que reclama l’atenció de l’espectador i que aquest estigui al cas de les imatges i diàlegs, en principi banals, però que en el seu moment prendran molta importància. 
Aquesta és una pel·lícula de terror molt potent i exigent amb el públic. Transmet coses i ens arriba amb molta força. L’element clau és la potència de la interpretació de tots els actors, que estan magnífics. A Toni Collette ja la coneixíem, però aquí ens ofereix una interpretació oscaritzable, Gabriel Byrne, ens ha recordat el bon actor que és amb un paper sensacional com a persona de seny, en canvi sí que ens ha sorprès Alex Wolff, del qual no vull explicar res, veieu-lo, Tots ells estan brutals. 
Hereditary està plena d’imatges impactants que amb la utilització d’altres elements com la música i el ritme, crea terror del no-res i amb molt poc. Com espectador no només pots sentir la por, sinó també una incomoditat que et remou per dins.
A Hereditary només la pot perjudicar el hype amb el qual ha vingut avalada. No diré que estigui justificat, però quasi. És una molt bona pel·lícula de terror, de les que solem veure cada any en festivals de cinema que, malauradament no solen estrenar-se en sales o si ho fan, és de manera molt discreta i acaben passant desapercebudes. Hereditary ha tingut la fortuna de trobar un distribuïdor que hi ha confiat i l’ha portat a tot arreu amb la campanya que es mereix. Malauradament, pel·lícules iguals o millors no han tingut tanta fortuna. 
Si hi volguéssim trobar algun referent, no puc negar que en una part m’ha recordat a l’australiana The Babadook amb elements d’Insidious de James Wan. Tot i que, si anem més enrere, també hi trobem referències a La semilla del diablo
El mèrit d’Hereditary és que aconsegueix agafar-te pel cantó emocional. Quan el té no te’l deixa anar i t’ho fa passar realment malament. No és una pel·lícula de crispetes ni d’aquelles que en sortir de la sala te’n vas de festa. Al contrari, el final et deixa xafat i tocat, no només per la conclusió en sí, sinó per la intensitat amb què hem viscut la pel·lícula durant dues hores. I tot això, sense sang i molt pocs espants.

Escrit per - http://www.ningunoesperfecte.cat/

Font - Ningú no és perfecte