Aquesta pregunta se la fa molta gent, al nostre petit Empordà, i arreu del país, totes aquelles persones que estem lluny dels principals focus de la revolta catalana que estem escrivint col·lectivament a hores d’ara. Seguim l’actualitat al minut, cada manifestació, cada cop de porra, cada barricada, a través del mòbil, de la televisió, de la ràdio. I nosaltres, què podem fer?
Ens ho preguntem persones amb fills petits, amb familiars dependents o persones sense cotxe que, simplement, no podem estar a primera línia de combat per les raons que siguin.
I, de vegades, ens angoixem.
Si la cosa va bé, si el nostre govern no ens traeix i ens deixa tirats a l’estacada, és de preveure que la lluita serà llarga, i aleshores caldrà moltes mans. Tot suma. Organitzar un vermut o un dinar popular per a recaptar fons per a les caixes de resistència, un recapte d’aliments per portar als talls de carretera o a la gent concentrada davant dels jutjats… La rereguarda potser no llueix, però és tant important com restar al front.
Així que ja ho sabeu, que ningú s’angoixi, que ningú es desanimi, que ningú defalleixi. Tots som importants. I no, no tenim assegurada cap victòria. Però ningú, a aquestes alçades, ens podrà robar ja la dignitat.
