Dimecres vam entrar formalment a l’estiu, tot i que per alguns aquest fet no es produeix de manera plena fins la nit de Sant Joan.
Una nit, la de Sant Joan esperada com poques. Una nit curta, la més curta de totes les que vivim al llarg de l’any, una nit que acaba per a molts, amb la sortida del sol, i aleshores si, aquell matí ja es de ple estiu.
Abans però sopars de revetlla a cel obert, coques i bombolles -ara es difícil citar totes les varietats d’aquests vins nostrats- petards i coets, i pels que son arran de mar algun bany refrescant que apaivagui els efectes de les dosis d’alcohol.
Molt de cava, de clàssic o de corpinat, potser per oblidar que les festes i tradicions a alguns indrets dels països catalans, son regides per toreros que prometen acabar amb les més nostrades tradicions i que si seguim així, potser l’any vinent no hi haurà una nova revetlla a l’estil tradicional, sinó una festa de “vaquilles” per recordar que per alguns, casa nostra també és el reino de España.
I mentre tot això arriba, Sant Joan serà el tret de sortida de les vacances escolars, dels avis amb criatures fins que no arribin les vacances laborals d’una bona part de la població, és a dir dels pares de les criatures.
De l’inici de les cantades d’havaneres, primer a Calella i després a cada poble i racó de Catalunya, de les festes majors d’estiu, dels festivals de musica i dels concerts de música clàssica. De la lluita entre promotors i organitzadors per encabir-ho tot en setanta dies.
Son els dies d’anar pel carrer de casa i no conèixer a ningú, de la desesperació per haver cua a la fleca i a la peixateria, de donar voltes a les illes de casa veïnes per deixar el cotxe prop de casa. D’anar a la feina en moto per poder aparcar. D’organitzar l’agenda per no solapar sopars, ni concerts ni trobades, i per reservar taula al restaurant amb deu dies d’avançada, per menjar aquell arròs amb llagosta que tant ens agrada però que potser per la calor no es mai tan bó a l’estiu com el maig.
Tot i que potser a alguns no els agradi aquest istiu, és el nostre amb el que hem crescut, après i estimat aquesta terra. I a mi que no me’l canviïn
