Hi ha territoris que s’estimen perquè són bonics. N’hi ha d’altres que s’estimen perquè són útils. L’Empordà té la rara virtut de reunir aquestes dues condicions. És una terra amable als ulls, però també podria ser una terra generosa per a qui hi vulgui viure i treballar. La qüestió és si encara estem disposats a fer l’esforç que això exigeix.
Fa temps que sentim parlar de l’Empordà amb una mena de veneració. Se’n parla als diaris, a les cançons, als anuncis de la Damm i a les converses d’estiu. Es descriu una manera de viure tranquil·la, una llum determinada, un paisatge que sembla haver trobat un equilibri que altres llocs envegen. La periodista i antiga col·laboradora d’aquesta casa, Júlia Astals escrivia fa pocs dies sobre aquest retorn constant a casa, sobre la pau que ofereix aquesta terra quan un aprèn a mirar-la amb els anys. Els Tyets també hi han posat música. Fa temps que el país sencer consumeix aquesta idea d’Empordà.
No hi ha res a objectar.
L’Empordà és, efectivament, un país afortunat.
Però els països no viuen de la contemplació.
Els paisatges tampoc.
Els paisatges que avui admirem són el resultat de moltes generacions que no van dedicar el temps a fotografiar-los, sinó a treballar-los. Cada marge de pedra seca, cada vinya, cada mas, cada port i cada plaça expliquen moltes més hores de feina que no pas d’admiració.
Potser per això sorprèn que, mentre repetim que vivim en un dels millors llocs del país, molts joves donin per descomptat que el seu futur s’ha d’escriure en una altra banda.
És natural que un jove vulgui marxar una temporada. Sempre ha estat així. Conèixer altres ciutats, altres maneres de treballar i altres persones és una bona escola. El problema no és aquest.
El problema és considerar que tornar seria una derrota.
O pitjor encara, que quedar-se és renunciar a l’ambició.
Hi ha una estranya facilitat per atribuir tots els nostres mals als altres. A Barcelona, que concentra oportunitats. A la gent de fora, que compra cases o obre negocis. A les administracions, que sovint arriben tard. Hi ha una part de veritat en tot això.
Però només una part.
L’altra part depèn de nosaltres.
Cada any obren establiments nous, empreses noves i iniciatives noves impulsades per persones que, en molts casos, ni tan sols han nascut aquí. Han vist una oportunitat on nosaltres només hi vèiem costum. Han decidit assumir un risc on nosaltres hi detectàvem una dificultat.
No és un retret.
És una constatació.
I aleshores la pregunta apareix tota sola.
Per què no nosaltres?
On està escrit que els negocis del futur de l’Empordà els hagin de crear sempre uns altres?
On està escrit que una empresa innovadora només pugui néixer a Barcelona?
On està escrit que viure a l’Empordà obligui a girar l’esquena al món?
El país ha canviat molt. Les distàncies són unes altres. Avui es pot viure aquí i treballar arreu. Es pot emprendre des d’un poble de l’Empordà i mantenir una relació quotidiana amb Girona, Barcelona o qualsevol altra ciutat. Les eines hi són. El que continua sent imprescindible és la voluntat.
Ho dic amb un cert coneixement de causa. Fa molts anys també vaig haver de marxar perquè aquí no trobava on exercir la meva professió. Aquella realitat existia. Però el temps també m’ha ensenyat que no cal triar entre una cosa i l’altra. Es pot viure aquí, treballar amb la capital i tornar cada vespre convençut que la millor decisió continua sent aquesta.
Emprendre no és una paraula brillant.
És una paraula feixuga.
Vol dir treballar.
Vol dir arriscar.
Vol dir equivocar-se.
Vol dir començar moltes vegades quan els altres ja donen el dia per acabat.
Per això mateix té valor.
Els pobles no progressen perquè algú els declari extraordinaris.
Progressen perquè hi ha persones disposades a dedicar-hi la vida.
L’Empordà continuarà essent bonic d’aquí a cinquanta anys. D’això no en tinc cap dubte.
El que no sé és si continuarà essent un lloc on els seus fills puguin construir un projecte de vida.
Això ja no depèn del paisatge.
Depèn de nosaltres.
Per això, quan sento dir que l’Empordà és un paradís, sempre penso que els paradisos tenen un inconvenient: hi ha qui els contempla i hi ha qui els cuida.
Els primers en fan fotografies.
Els segons en garanteixen el futur.
Convé no confondre’ls.
