Fins el proper 23 de novembre, Palafrugell exposa les aquarel•les i els dibuixos (2014-2019) de l’artista Lluís Bruguera en una mostra que porta per títol “De la taca a la forma”. La mostra es pot veure al Teatre Municipal i a la Biblioteca. Un dels trets definitoris de l’sketch a l’aquarel·la resideix en la destresa necessària per mantenir l’equilibri (com si d’un funambulista es tractés) entre dos elements antitètics: el control; i el fet de deixar-se anar, de deixar-se portar. És evident que, amb l’aigua com a vehicle, el procediment a l’aquarel·la requereix d’un cert grau d’incertesa, però, alhora, també ens ensenya a veure. Com una imatge que es revela d’una manera progressiva, lentament. Segons l’autor, Lluís Bruguera, “m’atreviria a dir que és més una actitud: oberta, d’espera, que no pas una tècnica. I, si en aquesta espera, ens adonem que som capaços de renunciar a una certa dosis de control en el procés creatiu, estarem davant d’una descoberta: de sobte, les qualitats inherents al procediment comencen a jugar al nostre favor”. En consonància, si a aquesta capacitat d’improvisació (semblant al free jazz) hi afegim les qualitats d’immediatesa i de síntesis que ens proporciona l’sketch (o dibuix ràpid), es pot gaudir d’allò més d’aquest medi autònom, lliure i creatiu.
Tot a punt per copsar la màgia del funambulista que es passeja per un horitzó de concreció, essencialitat, claredat… I, també, d’una barreja d’idees ràpides, aparentment espontànies però que provenen d’un treball immens.
Lluís Bruguera
Josep Martinell definia a Lluís Bruguera com un pintor extraordinàriament sensible, que pinta sense fer concessions vers la figura formal, accessible als ulls de tothom. Sembla un pintor difícil, però no. Ell no cedeix a la facilitat. És fidel a la seva manera de viure l’art. És un conceptual que viu en un món íntim de suggeriments poètics.
És veritat que hi ha al·lusions cal·ligràfiques en la seva obra, però no és un pintor exclusivament cal·ligràfic. La cal·ligrafia com a mitjà d’expressió ha estat de moda aquest últims anys, però no s’hi identifica, només en fa al·lusions, com fa al·lusions a l’art naif sense ser naif.
Té una visió particular de l’art, i la seva pintura no és per ser totalment entesa, sinó sentida. Una confusió secular encara persisteix en discussions sobre l’art. És l’abús de la paraula Bellesa. Que una pintura sigui bonica o lletja no té interès per comprendre l’art. L’obra d’art té un sol objectiu, crear a l’espectador unes emocions que el facin reflexionar. Si existeixen unes constants de la sensibilitat per produir sensacions plàcides o revoltants és una altra història. L’art de Lluís Bruguera és més pròxim a la placidesa que a la revolta. Ell fa una pintura emotiva, amb un deix poètic que és el que fa el seu encís.
