Nou intent de recuperar els monstres clàssics de la Universal, en aquesta ocasió sota el segell de Dark Universe. Malauradament aquesta pel·lícula és un absolut desastre. En condicions normals el Dark Universe hauria d’acabar aquí, però el fet de produir un desastre rere un altre no ha impedit que DC continués endavant amb el seu univers de superherois foscos, tot i que a la quarta ha anat a la vençuda amb Wonder Woman. Sigui com sigui, a La mòmia no hi veiem res que es pugui construir amb solidesa a partir d’aquesta pel·lícula que s’ha fet sota un punt de vista completament equivocat. Convertir els monstres de la Universal en superherois perquè esdevinguin Los Vengadores del terror és una idea horrible que li queda clar a qualsevol que hagi vist aquesta pel·lícula.
L’anterior saga de La mòmia, dirigida per Stephen Sommers i protagonitzada per Brendan Fraser la varen formar dues primeres pel·lícules excel·lents, tot i que al final va acabar en despropòsit amb els spin-off d’El rey Escorpión i una demorada en el temps tercera entrega que res tenia a veure amb l’essència de les primeres. Que en algun moment hagi preferit les pel·lícules dolentes de la saga anterior a aquesta, us pot donar una idea del resultat de La mòmia del 2017.
Aquesta pel·lícula suposa una decepció molt gran si veiem els noms que hi ha al darrera. El realitzador és Alex Kurtzman, creador de la sèrie Fringe i un dels homes que ha rellançat Star Trek al cinema, acompanyat de J.J. Abrams, i a la televisió amb Star Trek: Discovery amb Bryan Fuller. El protagonista principal és Tom Cruise, un home que rarament s’equivoca i que té molta cura dels projectes en què s’involucra, però després de veure La mòmia i la seqüela de Jack Reacher, començo a pensar que alguna cosa estranya passa al voltant de l’actor. De pena podríem qualificar la relació sense cap química entre Cruise i Annabelle Wallis. Però Tom Cruise no és l’actor que fa el ridícul en aquesta pel·lícula, tot i que ho intenta. Aquest paper queda reservat a Russell Crowe en el paper del doctor Henry Jekyll i Mister Hyde. Crowe no s’ho pren seriosament i la pèssima recreació del monstre que ofereix el llargmetratge no ajuda, més aviat el contrari. Si pretenen fer un Doctor Jekyll i Mr. Hyde amb el que veiem en aquesta pel·lícula, us avanço que recaptarà menys que una pel·lícula d’Albert Serra en un festival de cinema de Michael Bay.
Però el pitjor de tot és la seva manca de ritme i que és tremendament avorrida. La profunditat és zero en els moments que no hi ha escenes d’acció. Les set pieces no són res més que un seguit d’escenes que omplen la buidor més absoluta que és La mòmia.
La barreja de gèneres tampoc encaixa bé. Les bones escenes de terror queden deslluïdes per un sentit de l’humor absurd i sense gràcia. Al final acabes rient en moment que se suposa que no ho hauries de fer.
Tampoc entenc que la pel·lícula llueixi com una sèrie B quan pretén ser un blockbuster de primera categoria, però que mai hi arriba. Com és possible que els efectes especials siguin pitjors que La mòmia del 1999, havent passat 18 anys?
Però alguna cosa bona té la pel·lícula i és el que envolta a la mòmia malvada interpretada per Sofia Boutella. Ella ho dóna tot a la pel·lícula. Ella i el seu personatge és l’únic destacable i aprofitable, la resta està de més.
La mòmia és una enorme decepció que ens va enyorar la pel·lícula del 1999, un còctel d’escenes d’acció unides sense cap sentit que pot significar la momificació per molts anys del fallit Dark Universe. El millor que pot fer Universal és posar el Dark Universe en un sarcòfag i obrir-lo quan vinguin idees millors.
L’anterior saga de La mòmia, dirigida per Stephen Sommers i protagonitzada per Brendan Fraser la varen formar dues primeres pel·lícules excel·lents, tot i que al final va acabar en despropòsit amb els spin-off d’El rey Escorpión i una demorada en el temps tercera entrega que res tenia a veure amb l’essència de les primeres. Que en algun moment hagi preferit les pel·lícules dolentes de la saga anterior a aquesta, us pot donar una idea del resultat de La mòmia del 2017.
Aquesta pel·lícula suposa una decepció molt gran si veiem els noms que hi ha al darrera. El realitzador és Alex Kurtzman, creador de la sèrie Fringe i un dels homes que ha rellançat Star Trek al cinema, acompanyat de J.J. Abrams, i a la televisió amb Star Trek: Discovery amb Bryan Fuller. El protagonista principal és Tom Cruise, un home que rarament s’equivoca i que té molta cura dels projectes en què s’involucra, però després de veure La mòmia i la seqüela de Jack Reacher, començo a pensar que alguna cosa estranya passa al voltant de l’actor. De pena podríem qualificar la relació sense cap química entre Cruise i Annabelle Wallis. Però Tom Cruise no és l’actor que fa el ridícul en aquesta pel·lícula, tot i que ho intenta. Aquest paper queda reservat a Russell Crowe en el paper del doctor Henry Jekyll i Mister Hyde. Crowe no s’ho pren seriosament i la pèssima recreació del monstre que ofereix el llargmetratge no ajuda, més aviat el contrari. Si pretenen fer un Doctor Jekyll i Mr. Hyde amb el que veiem en aquesta pel·lícula, us avanço que recaptarà menys que una pel·lícula d’Albert Serra en un festival de cinema de Michael Bay.
Però el pitjor de tot és la seva manca de ritme i que és tremendament avorrida. La profunditat és zero en els moments que no hi ha escenes d’acció. Les set pieces no són res més que un seguit d’escenes que omplen la buidor més absoluta que és La mòmia.
La barreja de gèneres tampoc encaixa bé. Les bones escenes de terror queden deslluïdes per un sentit de l’humor absurd i sense gràcia. Al final acabes rient en moment que se suposa que no ho hauries de fer.
Tampoc entenc que la pel·lícula llueixi com una sèrie B quan pretén ser un blockbuster de primera categoria, però que mai hi arriba. Com és possible que els efectes especials siguin pitjors que La mòmia del 1999, havent passat 18 anys?
Però alguna cosa bona té la pel·lícula i és el que envolta a la mòmia malvada interpretada per Sofia Boutella. Ella ho dóna tot a la pel·lícula. Ella i el seu personatge és l’únic destacable i aprofitable, la resta està de més.
La mòmia és una enorme decepció que ens va enyorar la pel·lícula del 1999, un còctel d’escenes d’acció unides sense cap sentit que pot significar la momificació per molts anys del fallit Dark Universe. El millor que pot fer Universal és posar el Dark Universe en un sarcòfag i obrir-lo quan vinguin idees millors.
- Publicitat -
