El jazz sempre s’ha considerat un gènere difícil, inaccessible i fins i tot elitista. És veritat que si entreu a escoltar jazz a partir de segons quins discos, podeu acabar pensant que més que un disc, es tracta d’una broma d’uns quants músics que estan assajant o afinant un instrument.
Però el jazz és a tot arreu. Us agraden les pel·lícules d’en Woody Allen? Són plenes de jazz. Us agrada la música electrònica? Perquè també n’és plena. El jazz és gairebé a l’origen de pràcticament tota la música pop. De fet, jo sempre dic, que Ray Charles, és a les músiques modernes, el que Beethoven a la clàssica i més d’una discussió m’ha valgut. Però és ben cert que si els Beatles són els reis del pop, aquests es van inspirar en Elvis Presley que al seu torn evolucionava el que en el seu dia es va inventar en Ray Charles. I què va fer? Doncs una cosa tan simple y tan complicada per l’època, com és barrejar el gòspel i els cants espirituals, amb el blues més tavernari i alehop. Aquí ho teniu.
De jazz n’hi ha de molts tipus i us animo a que el descobriu
