L’altre dia el meu avi em deia que les pastilles per dormir li provoquen malsons i que hi ha nits que sembla que se’n vagi. I que quan això li passa, pensa en els castells, en les sardanes i en nosaltres, i llavors sent que s’anima una mica. Un pilar de tres fonamental on un és la gent que estimes i els altres dos són tradició absoluta: s’ha passat els anys fent de pinya als castells i ballant a toc de cobla, i ara no hi ha diada castellera que no miri des del sofà i encara canta La Puntaire de memòria. D’aquesta identitat perdurable, la Maria Jaume n’ha dit “Sant Domingo Forever”.
Només per la llengua i la sonoritat, estarem d’acord que els projectes de Maria Jaume i Rigoberta Bandini són essencialment diferents, però tenen en comú que fan un directe de traca i mocador, i ahir ho van demostrar totes dues al Festival Porta Ferrada Occident. Maria Jaume presentava el seu nou disc ‘Sant Domingo Forever’, un homenatge a la festa major del seu poble: acompanyada de vells hits com ‘Me desplom’ i ‘Ressaca a sa platja’, la mallorquina va entonar les noves cançons, que “xerren de família, d’amistat, d’amor i de tradició, però sobretot de festa”. Tenia raó: sent un àlbum que parla de la tradició (amb una vessant política inevitable i un “tourist go home” sense discrecions) té el mèrit de fer-ho a través d’un pop electrònic d’allò més ballable, acompanyat d’alguna xeremia samplejada i unes castanyoles. Menció especial, per cert, a la castanyolista i vocalista, que va fer un acompanyament finíssim, especialment a ‘Amor d’ultramar’.
Després d’una pausa amb DJ Dolça, que és d’aquelles DJs que sap percebre exactament què toca posar en cada moment, Rigoberta Bandini va presentar el seu disc ‘Jesucrista Superstar’, amb grans èxits com Club Xavalas Tristes o Pamela Anderson. És un concert molt distret fins i tot si no coneixes les cançons: Paula Ribó té tota l’estona una càmera al micròfon que funciona molt bé com a recurs visual, les vocalistes segueixen les cançons amb una coreografia tan teatralitzada que atrapa, i només tornar a veure en directe la percusionista Glòria Maurel ja és un luxe.
Tot plegat va ser una festa: Maria Jaume té una cançó que es titula ‘Sonen ses campanes’, amb una d’aquelles bases que sembla que s’embalin, que descriu perfectament la sensació de quan la festa està a punt de començar i les ganes ja no t’hi caben a dintre. La va introduir així: “el disc xerra del fet que malgrat hi ha coses que canvien amb el pas del temps, n’hi ha d’altres, com la cultura i la llengua, que passen de generació en generació. Algun dia ja no hi serem, però les coses que ens fan ser qui som seguiran, i ningú aconseguirà esborrar-les. Aquesta és una cançó d’esperança.” Ni fet expressament que minuts més tard Rigoberta Bandini sortís a l’escenari embarassadíssima. Amb les tradicions, el futur.
