Les 10 imprescindibles de Sitges 2018

Ha acabat una nova edició del Sitges – Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Com cada any, us faig una llista de les 10 imprescindibles d’aquesta edició. Tot i que hi ha altres pel·lícules que m’han agradat molt com Halloween (2018), Beast, Await Further Instructions, Assassination Nation, Tumbbad, Nancy, Mandy, I Think We’re Alone Now, The Dark, Summer of 84, Apostle o Fleuve Noir, crec que no acaben de ser rodones, com sí que considero que són les 10 escollides. En tot cas, no us fixeu en ordre, les he posat en el que em venien al cap. 

Aquí no hi he posat ni el concert de John Carpenter, ni haver pogut conversar amb M. Night Shyamalan i haver vist 20 minuts de Glass, però us asseguro que aquests moments serien les pel·lícules onze i dotze de la llista. 

La pel·lícula va ser una absoluta sorpresa. El protagonista és un astrònom obsessionat a demostrar que existeix vida en altres planetes. Un drama personal no superat ha fet que abandoni qualsevol tipus de relació social i que es dediqui en cos i ànima a la feina. Però la seva professió com a professor és incompatible amb la seva obsessió. Així que deixa la feina i recluta a Clara, una noia sense cap coneixement d’astronomia, però igual de determinada en trobar senyals de vida alienígena. Entre ambdós es crearà una relació preciosa i mútuament es curaran les ferides. Clara contraposa fe i ciència a través dels personatges i com el pensament analític del científic pot arribar a trontollar. Aquesta barreja de drama romàntic i ciència-ficció crua i pelada és una atractiva aposta guanyadora. De la pel·lícula no te’n vas buit. El final et dona molt a pensar a reflexionar i teoritzar sobre el que has vist. Una obra fantàstica d’un debutant com Akash Sherman. 

De tots els animes que s’han vist a Sitges, aquest és el millor i més rodó, i també del que injustament se n’ha parlat menys perquè no ha comptat amb els millors horaris que s’han atorgat a cineastes ja reconeguts. Per altra banda, Penguin Highway és la primera pel·lícula d’Hiroyasu Ishida, del qual en sentirem a parlar molt bé en el futur. La pel·lícula ens presenta a un nen molt intel·ligent, obsessionat en els pits d’una Noia que treballa en la consulta del dentista. De cop i volta, en el seu poble, comencen a aparèixer pingüins. Però és impossible que els pingüins arribin allí, així que començarà a investigar i farà un diari que anomenarà “L’autopista pingüí”, en què anotarà totes les evidències que l’ajudin a resoldre el misteri. Però, part del misteri és sobrenatural i la responsable no és altra que la Noia. Penguin Highway és tècnicament brillant. En el fons no deixa de ser un conte molt bonic i crea una relació meravellosa entre el nen i la Noia. Escrita amb molt de cor, els personatges són fantàstics i els nens secundaris que apareixen a la història són igual de reals com agradables. Una història tendra amb elements fantàstics i científics. 

Magnífica pel·lícula sobre un dels pitjors robatoris de la història, basada en fets reals. Un immens Evan Peters interpreta al líder d’aquesta patètica banda d’estudiants que planegen robar uns valuosos llibres que formen part d’una exposició itinerant que es troba en la facultat. La pel·lícula estableix un paral·lelisme entre el comportament dels nostres inconscients protagonistes i els animals. La pel·lícula intercala els moments de ficció amb breus intervencions dels protagonistes reals que recorden aquell moment des de la perspectiva que els dona el temps. La història que varen protagonitzar aquests joves, els quals precisament necessitats de diners no estaven, és absolutament patètica i ridícula. Tot el que puguin planificar malament, ho fan pitjor. Part dels fets tampoc estan clars del tot perquè les diferents visions difereixen en alguns punts. Però els errors que cometen són tan ridículs que resulta impossible no riure. El nivell és tal que per perpetrar el robatori decideixen vestir-se de gent gran perquè creuen que així passaran més desapercebuts, sense tenir en compte que una mala disfressa crea just l’efecte contrari. 

Una de les produccions que ha presentat Netflix aquest any i que ja teniu disponible a la plataforma d’streaming. Timo Tjahjanto responsable de films indonesis de gran qualitat com per exemple Headshot, va rebre llum verda de Netflix per poder incloure la violència que desitgés en la seva nova pel·lícula. El resultat, la pel·lícula d’acció més violenta de la història. Les comparacions amb The Raid són inevitables, però en aquest cas la violència és molt més física, les armes de foc són un element més que secundari. A The Night Comes for Us prevalen les lluites cos a cos i sobretot unes coreografies espectaculars. El millor de tot plegat és que ser gairebé dues hores consecutives de violència, Tjahjanto té temps d’explicar una història, per simple que sigui, i per fer un retrat senzill, però emotiu, dels diferents personatges que hi apareixen. Tota una lliçó de com s’ha de fer una pel·lícula d’acció. The Night Comes for Us compta amb dues estrelles potents com Joe Taslim i Iko Uwais. 

David Robert Mitchell es va fer un nom amb It Follows, una de les millors pel·lícules de terror dels últims 10 anys. Mitchell imitava a Carpenter en el que era tot un homenatge a l’estil amb què el mestre va filmar Halloween el 1978. La seva segona pel·lícula era molt esperada i va sorprendre a tothom. Mitchell es desmarca de fer una pel·lícula de terror, però no de fer un homenatge a un altre mestre del cinema. En aquesta ocasió és Alfred Hitchcock, però no només del director britànic beu la pel·lícula, altres com Orson Wells i David Lynch també són fonts d’inspiració per a Mitchell. I si la barreja no fos prou, hi sumem elements de la cultura pop com els còmics, els fanzines, els videojocs i la música. Andrew Garfield interpreta a un ni-ni que li queda poc perquè el facin fora de casa per no pagar el lloguer, però que tampoc mostra una excessiva preocupació. En la seva vida ociosa es dedicarà a descobrir el misteri que envolta a una de les seves veïnes, de la qual en sent una forta atracció sexual, que s’ha mudat de matinada sense deixar cap rastre del seu destí. La seva obsessió anirà creixent i això en conduirà a viure la història més surrealista i a conèixer als individus més estranys de la seva vida. Under the Silver Lake vindria a ser un Vértigo de la generació Marvel, Nirvana i Nintendo que lliga amb l’absurd de les teories conspiratives. Andrew Garfield, qui ensenya el cul cada vegada que pot a la pel·lícula, fa una interpretació magnífica. 

Pel·lícula per agafar la manta i tapar-se de dalt a baix. Mads Mikkelsen interpreta a un home que s’ha perdut en mig de l’àrtic i que espera, amb paciència i els pocs recursos que té, que el rescatin. L’home dorm a les restes d’una avioneta, que deduïm que és el vehicle amb el qual viatjava. Quan sembla que estan a punt de rescatar-lo, la cosa es gira en contra i davant la falta de menjar i que se li acaba el temps, decideix ell mateix emprendre una ruta que el porti en una de les bases de l’àrtic. Àrtic és una magnífica pel·lícula de supervivència que agafa elements d’altres pel·lícules de característiques semblants com Náufrago i Marte. Realment, ho vaig passar molt malament i vaig patir moltíssim, fins al límit, de fet. Fins al darrer microsegon abans dels títols de crèdit la pel·lícula et té angoixat, ja que al pobre protagonista li passa de tot i més, i res és bo. Mads Mikkelsen fa un gran paper, i més si tenim en compte que es passa quasi tota la pel·lícula abrigat i que en molts moments ni tan sols li veiem la cara de l’abrigat que està, però Mikkelsen és d’aquells actors que només amb la mirada et sap transmetre un munt d’informació. I més mèrit té aguantar una pel·lícula d’hora i mitja tot sol, i mèrit del director és que en cap moment es faci pesada i que resulti dinàmica de principi a fi. 

Pel·lícula biogràfica del grup de black metal noruec Mayhem i al mateix temps un retrat cru de l’imbecil·litat i estupidesa humana. Basada en un llibre del mateix títol, ens explica les circumstàncies que varen envoltar el suïcidi del vocalista de la banda i del posterior assassinat del seu líder amb mans del baixista. El grup va estar involucrat en la crema d’esglésies del seu país. Tot i que mai va quedar demostrat del tot, la pel·lícula especula que realment va ser així. Aquest biopic utilitza elements del gènere de terror per narrar-nos aquesta història brutal i ho fa de manera entretinguda. Un dels elements destacats de la pel·lícula és la forma extremadament realista de mostrar-nos la violència i els moments més truculents. A Lords of Chaos no hi ha exageracions. No hi ha res més dur que el realisme i la pel·lícula procura que així sigui, per la qual cosa no podem evitar sentir-nos tocats després de la projecció. Dirigeix el director de videoclips, Jonas Akerlund. Cap dels involucrats en aquells fets ha volgut saber res de la pel·lícula, ni la mateixa banda que no ha volgut cedir ni vendre els drets dels seus temes perquè fossin utilitzats a la pel·lícula. 

Bad Robot, la productora de J.J. Abrams, ens ha portat Overlord, que no és una pel·lícula Cloverfield tal com afirmaven alguns rumors. Julius Avery dirigeix aquesta bogeria amb elements de Salvar al soldado Ryan i Zombis nazis. A través d’un inici molt potent, veiem un grup de soldats que s’anticipen un dia al desembarcament de Normandia, ja que perquè aquest tingui èxit, han de destruir una torre de comunicacions que els nazis tenen instal·lada damunt una església. Tot i que no té el component humorístic de Zombis nazis, a Overlord hi trobareu nazis molt dolents i un mad doctor capaç de totes les atrocitats possibles. La pel·lícula té alguns instants de bogeria i és un blockbuster la mar d’entretingut amb dosis de gore difícils de veure en produccions de Hollywood. Val a dir que les batalles aèries i de camp són espectaculars. Tot i tenir cos de blockbuster, Overlord no amaga una ànima de sèrie B capaç de barrejar els millors elements del cinema bèl·lic amb el terror i fantàstic. Si la podeu veure en una sala que tingui un bon so, feu-ho, el so és brutal i un element essencial per gaudir en condicions del que et proposa la pel·lícula. 

Estem davant una pel·lícula episòdica de terror. Cinc relats dirigits, en aquest ordre, per Alejandro Brugués (Juan de los muertos), Joe Dante (Gremlins), Ryûhei Kitamura (Downrange), David Slade (Hard Candy) i Mick Garris (Critters 2). Tot i que els cinc tenen un nivell alt, destaquen sobretot el primer, el dirigit per Brugués, que dona un gir al gènere slasher, i el darrer, dirigit per Mick Garris, el qual és fantàstic compartir moments amb ell en cada Festival, que transcorre en un hospital. Totes les històries tenen un nexe en comú, un cinema, d’aquests típics americans decadents de programa doble, i el seu sinistre projeccionista, que interpreta un Mickey Rourke cada vegada més de plàstic. Suposem que se sentiria identificat en la història que dirigeix Joe Dante. Els protagonistes estaran asseguts a les butaques d’aquest cinema on s’enfrontaran a les seves pors més profundes. 

Per altra banda, podeu gaudir sobre els nostres especials de Sitges aquí: