En Dani Chicano és periodista i director de la revista Proscenium

Hi ha pocs, molt pocs espectacles de petit format, i també de gran format, què coi, que no siguin gran superproduccions, que aconsegueixin la longevitat de Ventura. Fenòmens com Acorar, per posar un exemple, no són habituals. Doncs bé, ahir, a Can Pagans de Celrà, a la carretera que porta a Palafrugell, Ventura va encetar la seva quarta temporada, dins la programació del festival Temporada Alta, que va ser precisament el cicle en que es va estrenar. Només ells, els artistes responsables de l’espectacle, saben el que costa aquesta proesa.
Els actors Meri Yanes i David Planas, experimentats, constants, persistents, que porten molts anys picant pedra i aixecant projectes, estan al darrera d’aquest espectacle íntim, només per a una vintena d’espectadors que amb prou feina hi caben a les habitacions de Can Pagans, un casalot noucentista de dues plantes. El text és de Cristina Clemente i la direcció de Víctor Muñoz i any rere any, des que es va estrenar el 2015 en que va rebre el premi al millor espectacle de les comarques gironines de l’AGT, ha omplert i, quan s’ha programat, sempre s’ha hagut de prorrogar. Aquest any, després d’anunciar la programació de 8 funcions a Temporada Alta, se n’han programat 4 més per la gran demanda d’entrades.
Què té d’especial l’espectacle? Primer de tot el que és obvi: el lloc. Un domicili particular, malgrat que en desús i sense reformar, la qual cosa li atorga una pàtina de genuïnitat a l’espectacle. En segon lloc, la proximitat del públic, que pot sentir gairebé la respiració dels intèrprets i això ho converteix en una experiència única. I us asseguro que s’ha de ser un bon actor i actriu per aguantar aquest primeríssim primer pla amb el públic que gairebé et toca. En tercer lloc l’estructura de la història, la d’una nissaga familiar amb el·lipsis temporals i personatges diferents però amb el mateix nom, que obliguen al públic a compondre un trencaclosques del qual els intèrprets ens en van servint les peces. És un espectacle entretingut, peculiar, poc convencional, ben muntant i amb interpretacions notables, que ve tant de gust i entra tant bé en un vespre de tardor com un tassó de sopa calentona. Això si, vol un públic pacient i voluntariós, que vagi lligant caps.
Ah, i quan acaba l’espectacle, no s’ha d’esperar que surtin els actors per la porta del darrere. Et treuen unes viandes de Can Sergi i una mica de mistela i allà mateix comparteixes l’experiència amb els protagonistes i la resta del públic. Avui em venia de gust parlar-ne i us el recomano ferventment aquest espectacle.