Les 10 imprescindibles de Sitges 2019

El més llegit

La pel·lícula “The Irishman” s’estrena a Palamós abans que a Netflix

A més a més, els cinemes Arinco també acullen del 19 al 23 de novembre el Filmmaker International Film Festival

La Bisbal es vol agermanar amb Altsasu

El cas d'Altsasu és un cas judicial obert de vuit joves de la localitat navarresa per la seva implicació en una baralla amb agends de la Guàrdia Civil fora de servei el 2016 en un bar d'aquell municipi

Premien Pals per la gestió del reciclatge del vidre

Ecovidrio els ha distingit amb la Bandera Verda per haver aconseguit augmentar en un 40% el reciclatge de vidre en relació a l'estiu de l'any anterior

JxCAT Calonge critica ERC per tenir la pancarta dels presos girada

El grup municipal de Junts per Catalunya critica el govern de Calonge i Sant Antoni per seguir amb la pancarta girada, tot i que les eleccions generals ja s'han celebrat

Gairebé un mes de vaga a Suntransfers de Torroella de Montgrí

Els treballadors porten 29 dies de vaga després de l'acomiadament de tres empleats, volen que els reincorporin després d'assegurar que són acomiadaments "nuls" i per "repressió sindical"
Ignasi Arbat
Ignasi Arbathttp://www.ningunoesperfecte.cat/
Presentador i director del programa "Ningú no és perfecte"
Acabada una edició més del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges, ha arribat el moment de fer un recull de les 10 millors pel·lícules. No hi ha un ordre concret, així que totes són bones pel·lícules. He de dir que el nivell d’aquest any ha estat molt bo i he deixat fora algunes propostes, a disgust meu, que podrien haver entrat també en aquest rànquing, però he prioritzat la diversitat perquè hi hagi una mica de tot. 
El Hoyo 
Feia anys que no podia dir això, però la guanyadora d’aquest any no hi ha altra cosa que dir que és la justa guanyadora i probablement la millor pel·lícula que hem vist aquesta edició perquè és la més completa. Té tot el que ha de tenir una pel·lícula de gènere. L’ambientació ens recorda molt a Cube, però la trama s’acosta més a Snowpiercer. El Hoyo és una metàfora sobre la societat actual, la lluita de classes, els problemes polítics, econòmics i socials, així com els recursos del planeta. La trama ens presenta a un conjunt de persones atrapades en un forat, dues per nivell. Des del nivell zero, descendeix una plataforma plena de menjar. A mesura que descendeix, el menjar minva fins que s’acaba, molt abans d’arribar al darrer nivell. Protagonitzada per un grandiós Ivan Massagué, interpreta a un jove que vol canviar el sistema i veurem les dificultats a les quals haurà de fer front. 
El Hoyo és una coproducció basco-catalana amb un guió excel·lent i un aprofitament grandiós dels pocs recursos dels quals disposa. Bona direcció, missatge dintre de la ficció per parlar-nos de problemes actuals i per arrodonir-la, és un entreteniment de primera classe. 
Color Out of Space 
Richard Stanley és un tipus curiós. Repasseu la seva biografia, val molt la pena de conèixer aquest realitzador que va convèncer a Marlon Brando per fer L’illa del Dr. Moreau. D’això ja fa 23 anys, moment en què ens arriba la seva nova pel·lícula. Ara ha tornat i adapta el relat de H.P. Lovecraft del mateix títol i el trasllada en l’actualitat. La història està protagonitzada per una família integrada pel matrimoni i tres fills, que viuen en una casa aïllada en les muntanyes, en una vida idíl·lica. La caiguda d’un objecte que ve de l’espai començarà a canviar l’entorn més proper. El punt de partida pot recordar a Aniquilación, però l’acció pràcticament no surt de l’entorn familiar. La pel·lícula ofereix tot el que esperem veure d’una adaptació de Lovecraft, misteri i criatures monstruoses molt pertorbadores. L’arrodoneix la presència de Nicolas Cage, del qual el director es devia enamorar a Mandy. No obstant això, Cage està molt més contingut tot i que embogeix com només Cage sap fer, que és just el que devia voler Stanley. 
Visualment la pel·lícula és una absoluta meravella. Vaig ser incapaç de no deixar-me hipnotitzar per les llumenetes d’aquests éssers vinguts de l’espai exterior i els seus colors. La música acompanya meravellosament a les imatges. Un relat de terror deutor del cinema dels 80 amb la que Stanley signa la millor pel·lícula de la seva carrera. 
Extra Ordinary 
Comèdia sobrenatural divertidíssima que ens arriba d’Irlanda. La protagonista és una mèdium que actualment treballa de professora d’autoescola. El problema és que ningú la vol contractar com a professora i en canvi sí que li demanen actuacions sobrenaturals. Ella se sent culpable de la mort del seu pare, el presentador d’un programa de VHS de fets paranormals durant els 80, i està retirada com a mèdium, fins que no tingui més remei que tornar-hi. 
Estem davant una comèdia molt divertida amb un guió sensacional. La pel·lícula és molt petita i destaca pel guió, en especial els diàlegs. M’agrada la cura que té pels personatges, als quals acabes agafant estima amb molt poc temps. La majoria no deixen de ser persones molt tendres i la pel·lícula desprèn un bon rotllo que s’enganxa. No amaga un homenatge als programes televisius sobre fets paranormals, en especial als que ens feien en els 80. Pels que fa als intèrprets, destacar la bona química i de Maeve Higgins i Barry Ward i les passades de voltes de Will Forte. 
El tram final és llegendari amb una escena còmica plena de gags que funcionen com un rellotge, essent un dels moments cinematogràfics més divertits d’aquest any. Una autèntica festa. 
Daniel Isn’t Real 
Una de les pel·lícules més pertorbadores que hem vist a Sitges 2019. Protagonitzada per Miles Robbins (fill de Tim Robbins) i Patrick Schwarzenegger (fill de ja us imagineu qui) interpreten a dues cares de la mateixa moneda. Es tracta d’un estrany experiment de portar una malaltia mental com l’esquizofrènia al terreny del terror i utilitzar els recursos cinematogràfics del gènere. 
La pel·lícula ens parla de la història d’un noi tímid i introvertit, però bon jan, al qual li canviarà la vida quan emergeixi una altra personalitat, la del seu amic imaginari de la infantesa, Daniel. Un xicot segur d’ell mateix que l’ajudarà, aparentment, a que la vida li funcioni millor i a tenir èxit entre les noies. No tardarà a adonar-se que la influència de Daniel serà extremament perillosa amb una naturalesa psicòtica. 
Daniel Isn’t Real és premeditadament confusa perquè et preguntis què és real i què no, però ràpidament et posa a lloc. Les interpretacions dels dos actors principals és boníssima, en especial la de Miles Robbins, que dona la talla en dos papers molt diferents. La pel·lícula es posa més i més interessant a mesura que s’endinsa en la bogeria del protagonista. 
Little Monsters 
El Zombieland de l’edició d’aquest any. Una comèdia de zombies “familiar” que va captivar el públic assistent. 
Es tracta d’una pel·lícula australiana protagonitzada per una Lupita Nyong’o en el paper d’una professora que amb l’ajuda d’un dels pares d’escola, haurà de protegir als seus alumnes de P-5 d’un atac zombie que ha esclatat mentre la classe es trobava d’excursió en una granja, en què es rodava un programa de televisió molt popular entre els nensla mainada.
Little Monsters és una pel·lícula de bon rotllo, amb mala llet i a vegades políticament incorrecte, que va fer les delícies del públic de Sitges. La pel·lícula no enganya, sap a quin públic va dirigit i els hi dona el que vol donant-ho tot. També serveix com un primer acostament al cinema de gènere pels preadolescents. 
De ritme trepidant, amb escenes d’acció i còmiques fantàstiques i amb una química excel·lent entre els seus intèrprets. 
Synchronic 
Justin Benson i Aaron Moorhead són dos dels noms molt a tenir en compte en el futur del cinema de ciència-ficció i fantàstic. Responsables de títols independents i tremendament estimulants en el gènere com Spring o El infinito, amb Synchronic fan un pas endavant en el cinema més comercial en la que és la seva millor i més accessible pel·lícula. 
Anthony Mackie i Jamie Dornan interpreten a dos infermers que en la seva guàrdia nocturna atenen a joves que han mort en circumstàncies estranyes, tots ells ho han fet després de prendre una droga anomenada Synchronic. Un d’ells descobrirà que la droga porta als joves que la prenen a un viatge a través del temps amb destí desconegut. 
Moltes són les referències a pel·lícules de viatges temporals que hi trobem a Synchronic, com El tiempo en sus manos o Regreso al futuro. Estem davant una pel·lícula profunda pel que fa a personatges, que és fa imprescindible entendre-la així en la seva resolució final. Aconsegueix entretenir i emocionar. Convé destacar sobretot la interpretació d’Anthony Mackie. 
Guns Akimbo 
Una raresa de pel·lícula, una proposta boja i original que barreja el llenguatge de cinema, els còmics, els videojocs, en concret els shooter, i les xarxes socials. 
Daniel Radcliffe interpreta als prototipus de nerd informàtic que després de la feina se’n va a casa i es dedica a fer el trol a les xarxes socials. Però la cosa no li surt bé, ja que, després d’haver-los trolejat, apareixen a casa seva els responsables d’un joc online, que li incrusten unes pistoles a les mans, com si fos Eduardomanostijeras, però amb pistoles. Aquest es veurà obligat a participar en el joc, que lluny de ser virtual, és real i haurà de matar a la seva rival si vol sobreviure, com si es tractés d’un shooter en línia, que serà seguit per tots els seus subscriptors en temps real. 

Guns Akimbo és una autèntica bogeria. Una cinta d’acció trepidant en què també tindrem temps per conèixer als personatges i agafar-los estima. Acompanya a Radcliffe, Samara Weaving, que aquesta setmana estrenava la magnífica Ready or Not, en un paper que ens hi recorda irremeiablement. Dirigeix Jason Lei Howden, responsable d’una altra bogeria com Deathgasm, però aquesta és millor. Hem rigut i ens ho hem passat bomba com uns brètols amb aquest Manspistoles. A veure si comencem a reconèixer el talent de Daniel Radcliffe d’una vegada per totes i reconeixem que era el millor els actors de la saga Harry Potter. 
VFW 
Somni orgiàstic pels fans de John Carpenter. La pel·lícula és una actualització de la manera d’entendre el cinema de John Carpenter, amb reminiscències a Asalto en la comisaria del distrito 13, o a pel·lícules de l’època com The Warriors. Dirigeix Joe Begos, un talent en majúscules de l’horror actual, del qual vam poder gaudir també d’una altra pel·lícula seva en el Festival, Bliss. No només rendeix tribut a Carpenter sinó també al cinema dels 80, però això s’envolta d’un grapat de veterans de l’època, mítics com Stephen Lang, Martin Kove, William Sadler, George Wendt o Fred Williamson. 
L’acció succeeix en un bar on es reuneixen un grup de veterans del Vietnam per anar després en la celebració d’aniversari d’un d’ells, en un club d’streptease. La cosa es torça quan entra en el bar una noia amb una bossa d’una droga que atorga força a qui la pren. La noia ha robat a droga als traficants, responsables de la mort de la seva germana. Els veterans s’atrinxeraran en el bar, mentre que un grup de drogats fins al moll de l’os amb força descomunal intentaran recuperar la droga i matar-los a tots. 
VFX és una festa salvatge amb escenes de gore extremes. Però no només això, el guió està molt ben escrit, així com els diàlegs. El guió ha anat a càrrec de Max Brallier, autor dels llibres i la sèrie de Netflix, The Last Kids on Earth. Podriem interpretar VFX com una versió adulta d’aquesta. No vull oblidar la direcció de Begos que és sublim, deutora del Carpenter de la bona època, l’homenatge el completa amb música electrònica. 
Swallow 
Confesso que he tingut una mica de recança en incloure aquest títol, no perquè no sigui una bona pel·lícula, que ho és, sinó pel fet que de gènere fantàstic, res de res. 
La protagonista és una jove casada amb un marit que sempre es posa ell per damunt de qualsevol cosa. El cert és que la seva vida és còmode perquè la família del seu marit és rica i a ella no li falta de res, excepte la felicitat. Quan es queda embarassada, la intromissió de la seva família política cada cop serà més gran, així com la seva infelicitat per tenir un marit que no li fa cas i que la tracta més com una incubadora que com una dona. La manera de trobar un oasi de felicitat serà empassar-se petits objectes, alguns punxeguts que li provocaran dolor, però que la faran sentir millor. 
Swallow és una mirada sobre el sexisme i les classes socials. Estèticament i formal impecable, ofereix un final rodó, en què la protagonista trenca el seu cercle vital, gratant en el seu passat i fent front a un passat que la va fer ser com és. Haley Bennet ens regala una interpretació bestial en el paper d’aquesta noia que només vol que algú l’estimi. 
The Gangster the Cop and the Devil 
Thriller coreà, dues paraules que són significat d’èxit assegurat. Estem davant d’una pel·lícula trepidant i divertida a parts iguals. Protagonitzada per l’estrella coreana Ma Dong-seok, ens narra la història de col·laboració forçada entre un policia i un cap de la màfia per trobar un assassí en sèrie. 
La pel·lícula és divertida i trepidant, és un tren en marxa en el qual no deixen de passar coses espectaculars. Que els coreans li tenen agafada la mida al gènere és evident, ja que els millors thrillers que es produeixen actualment ens vénen de Corea del Sud. Els seus personatges traspuen pur carisma. Les escenes d’acció són molt violentes ideals per posar el cervell en la tauleta de nit, totes elles posades a expenses de l’espectacularitat, deixant la resta a banda. Una recomanació segura. 
Teniu el següent fil de Twitter: https://twitter.com/ningunoes/status/1179352036753707008?s=20 amb un recull de totes les pel·lícules de Sitges que he vist. I també el podcast del primer dels especials dedicats al Festival: https://www.ivoox.com/ningu-no-es-perfecte-19×05-festival-de-audios-mp3_rf_42877472_1.html.

Últimes notícies

A les Portes de Troia – 17 novembre 2019

Arriba una nova edició del programa d'història de Ràdio Capital.

Santa Cristina congela IBI, escombraries i vehicles, però modifica exempcions i descomptes als no empadronats

Les ordenances fiscals del 2020 es van aprovar amb els vots d'ERC, JxCat, Guanyarem i PSC, mentre que Cs va votar en contra

Ona Jove – 17 novembre 2019

Ja pots tornar a recuperar el programa més jove i random de Ràdio Capital.

Premien Pals per la gestió del reciclatge del vidre

Ecovidrio els ha distingit amb la Bandera Verda per haver aconseguit augmentar en un 40% el reciclatge de vidre en relació a l'estiu de l'any anterior

Factoria Musical – 17 novembre 2019

Dues hores per posar-te al dia de la música!

Més notícies