Avui començo les meves aportacions a Ràdio Capital.
I ho faig amb un escrit que vaig trobar fa molts anys, i que amb el pas del temps, he fet ben meu.
En un determinat indret d’una accidentada costa, on sovint es produïen naufragis, hi havia una petita i desmanegada estació de salvament que constava d’una cabana i una barqueta.
Tanmateix, les persones que l’atenien ho feien amb una gran dedicació; vigilaven constantment i s’endinsaven coratjosament en el mar, sense preocupar-se de la pròpia seguretat, sempre que tenien la més lleugera sospita que en alguna banda s’havia produït un naufragi. D’aquesta manera van poder salvar moltes vides, i l’estació es feu famosa.
A mesura que creixia la fama, va créixer també en els habitants de la rodalia el desig d’aprofitar-se dels seus serveis. A tal fi, es mostraren molt generosos tant pel que fa al temps com als diners, de manera que s’augmentà la plantilla de socorristes, s’adquiriren noves barques i s’ensinistraren noves tripulacions. També la cabana fou substituïda per un edifici confortable, capaç de resoldre adequadament les necessitats dels nàufrags acollits.
I, com que els nàufrags no són pas cosa de cada dia, aquella estació de salvament va convertir-se en un lloc de trobada molt popular, una mena de club local. Amb el temps, la vida social fou tan intensa que gairebé es va perdre del tot l’interès pel salvament. Això sí, tothom lluïa ufanament les insígnies amb el lema de l’estació. La realitat, però, era ben distinta: quan algú era rescatat del mar, es feia perceptible un cert enuig, sia perquè els nàufrags solien anar bruts sia perquè estaven malalts o bé empastifaven la moqueta…
Les activitats socials del Club foren tan nombroses, i les activitats de salvament tan escasses, que en una reunió de socis es va produir un enfrontament amb els membres que insistien a recuperar la finalitat i l’activitat originàries. Va fer-se una votació, i aquells esvalotadors foren invitats a abandonar el Club i crear-ne un altre pel seu compte.
I això és justament el que van fer: organitzar una altra estació en la mateixa costa, un xic més enllà, on van demostrar un desinterès tan gran respecte d’ells mateixos i un valor tan arriscat i heroic que esdevingueren famosos. La qual cosa va comportar que cresqués el nombre dels seus membres, que s’ampliés la cabana, i … que s’esbravés el seu idealisme.
Si per casualitat visiteu aquella zona de la costa accidentada i brava, veureu tota una sèrie de clubs selectes al llarg de la costa, cada un dels quals s’enorgulleix, i amb raó, dels seus orígens i de la seva tradició.
Encara avui continuen produint-se naufragis en aquell paratge, però ningú no s’hi amoïna gaire!
