Enmig dels escorcolls a Ferraz, la presumpta trama al voltant de Zapatero, la petició de diversos grups del Congrés per convocar eleccions anticipades o, fins i tot, el tret de sortida a les eleccions municipals i els seus preparatius… Catalunya —i, per tant, la nostra comarca també— es troba des de fa mesos immersa en un altre tipus de mobilització. Una que afecta directament el cor dels nostres serveis públics.
Els primers van ser els docents, amb les vagues dels mesos de maig i juny. Paral·lelament, hem viscut les mobilitzacions i vagues del sindicat Metges de Catalunya. I, per si fos poc, el passat 26 de maig s’hi va sumar la vaga del personal de les Biblioteques de Barcelona. Però, com acostuma a passar, l’espurna que es va encendre a la capital ja s’ha escampat: des d’aquest 5 de juny, hi ha una convocatòria de vaga a totes les biblioteques públiques de Catalunya cada divendres i dissabte.
Qualsevol podria pensar que són casualitats. Però, com diu la dita: un cas és una anècdota, dos són casualitat i tres ja són una tendència. De fet, si analitzem el rerefons d’aquestes tres vagues, el diagnòstic és calcat: la precarització estructural dels llocs de treball i la manca crònica de finançament per a donar resposta a serveis de primer ordre.
Segurament, si ens poséssim a debatre amb els oients de Ràdio Capital, cadascú tindria els seus matisos sobre les reivindicacions d’uns i altres. Ara bé, si agafem perspectiva, veurem clarament que la criatura —i en aquest cas parlo dels serveis públics del nostre país— té un problema estructural greu que demana remei urgent. Cal finançament, cal apostar pels serveis públics i cal no oblidar ni un segon que aquestes professions, més enllà de ser vocacionals, són feines essencials que necessiten recursos dignes.
No els donem l’esquena! Visca el sector públic!
