Steven Spielberg dirigeix aquest drama històric, en la línia de Lincoln i El puente de los espías. El protagonitza Tom Hanks, Meryl Streep, Sarah Paulson, Bradley Whitford, Bruce Greenwood, Alison Brie i Jesse Plemons.
Basada en fets reals, ens narra les tasques de divulgació dels papers del Pentàgon per part del Washington Post. La directora del diari, Kay Graham (Meryl Streep) i l’editor Ben Bradlee (Tom Hanks) van destapar aquest escàndol, que demostrava que el govern nord-americà enviava tropes a Vietnam, essent plenament conscient que era impossible guanyar aquella guerra. 
Aquesta pel·lícula arriba en un moment molt oportú, tan als Estats Units com a l’estat espanyol, però per motius ben diferents. Spielberg volia portar aquesta història al cinema, però pretenia fer-ho d’aquí a uns anys. Però durant la campanya electoral a la presidència dels Estats Units, en què la premsa va patir uns atacs ferotges de l’aleshores candidat republicà Donald Trump, Spielberg va veure oportú reivindicar al paper de la premsa. Vista la pel·lícula, la semblança d’actitud contra la premsa de Nixon i Trump és esfereïdora. 
La pel·lícula recrea de manera fidedigna com era tota la maquinària periodística en els 70, quan no existien mòbils, ni xarxes socials, ni ordinadors. La pel·lícula no només vol ser una oda nostàlgica a la màquina d’escriure i la impremta, sinó també a una manera d’entendre el periodisme, que malauradament s’extingeix dia a dia.
La protagonista de la història és Kay Graham, una dona que ha viscut tota la vida a l’ombra del seu marit. Era ell qui gestionava el diari malgrat que el propietari havia estat el pare de Kate. Quan ell mor, Kate passa a ser-ne la directora i propietària, però és tractada com si no fos ningú pel consell d’administració, entre altres coses pel fet de ser una dona. És en aquest moment quan la pel·lícula transcendeix el tema principal de la llibertat de premsa, i també esdevé una història de reivindicació feminista.
Malgrat el seu tarannà tímid, Kay Graham va prendre la decisió més valenta i difícil de la seva vida. Graham va ser justa i va publicar la veritat sobre el govern nord-americà, a pesar del cost que això li provocaria en el seu cercle d’amistats, a més de posar en perill la continuïtat del diari. 
Hi ha un moment en què Meryl Streep pronuncia una frase que resumeix molt bé la filosofia de la pel·lícula, quan afirma que la premsa ha d’estar al servei del poble i no dels seus governants, perquè si no és així, el periodisme mor. Arribat a aquest punt de la pel·lícula, un no pot deixar de pensar en l’estat de la premsa espanyola i lamentar-se que els principals mitjans de comunicació estiguin al servei dels seus governants, tapant els casos de corrupció d’aquests i convertint-se directament en un altaveu del govern, renunciant a qualsevol crítica o denúncia, per diferents motius.
El guió equilibra molt bé els moments públics amb la vida privada dels protagonistes, que ajuden a entendre les decisions que prenen els personatges i les seves postures. No ens podem desvincular de l’entorn i les circumstàncies. La pel·lícula troba la justa mesura per fer-ho. 
Los archivos del Pentágono és una pel·lícula impecable, molt en la línia d’altres obres d’Spielberg com El puente de los espías, que al mateix temps recull el testimoni que ens va deixar Spotlight. No sé si cal dir que Meryl Streep i Tom Hanks estan genials, però si fa falta deixar-ho clar, queda dit. A hores d’ara no hi ha res que aquests intèrprets no puguin fer, i més amb Spielberg darrere la càmera. Los archivos del Pentágono reivindica amb eficàcia els principis del periodisme, la funció de la premsa, posa els governants al seu lloc i dóna a conèixer la figura feminista de Kay Graham.