Ens trobem a la Bisbal d’Empordà, dos joves de la nostra capital parlen entre ells, un d’ell li comenta a l’altre que està content perquè l’acaben d’agafar per treballar a l’estiu en un hotel. L’altre, comparteix la felicitat amb el primer, està content perquè podrà treballar per costejar-se els estudis per l’any vinent.
A propòsit d’això, un dels dos, li comenta al seu company, que en realitat aquest any estic especialment content després d’estar tot el curs escolar a casa. Està content perquè després d’un any de COVID pot tornar a viure en societat. Després de tot un any on totes les forces Institucionals s’han centrat en controlar i determinar el que podíem i no podíem fer els joves. Arriben els turistes i ara si, ens permeten tornar a certa normalitat.
Sense voler entrar en avantatgismes, crec que necessitem també subratllar com el col·lectiu dels joves, per la seva condició de suposada franja de poc risc, no han estat objecte de l’atenció necessària que necessita. Ha arribat l’estiu i ara ens va molt bé tenir aquesta mà d’obra per fer temporada, però fins al moment, els nostres joves han patit la desconnexió i aïllament social que ha determinat l’augment de trastorns mentals en aquest col·lectiu.
Necessitem cuidar els nostres joves, necessitem que puguin tornar a la normalitat, però també necessitem generar i pensar polítiques per protegir aquest col·lectiu.
