Hi ha concerts que s’escolten i n’hi ha que, d’alguna manera, també s’habiten. El que Judit Neddermann va oferir ahir al vespre al castell de Calonge, en el marc del festival F’Estiu, va ser d’aquests darrers. Una celebració dels deu anys de trajectòria de la cantautora de Vilassar de Mar convertida en un viatge per algunes de les cançons que han marcat la seva carrera, però també en una demostració de fins on pot arribar una cançó quan es posa en mans d’una formació simfònica.
El concert va començar amb una de les peces més emblemàtiques de Neddermann, Vinc d’un poble, una declaració d’identitat que, vestida amb els nous arranjaments del mestre Joan Albert Amargós, va adquirir una dimensió majestuosa. I és precisament aquesta una de les grans virtuts del projecte: les cançons continuen sent reconeixibles, mantenen la seva essència i la seva proximitat, però la GIO Symphonia les fa créixer, les eixampla i les porta a territoris nous.
I al costat de la GIO Symphonia, quatre músics que han estat al costat de Judit Neddermann al llarg d’aquests deu anys i que formen part indestriable de la seva història musical. Una presència que la mateixa cantautora va reivindicar i posar en valor durant el concert, perquè celebrar una trajectòria també és reconèixer les persones amb qui s’ha construït el camí. La trobada entre la seva banda i la força de la formació simfònica va donar al projecte una sonoritat rica i, alhora, molt humana.
Al llarg del vespre hi van desfilar cançons de diferents moments de la trajectòria de la cantautora, en un repertori que va permetre comprovar l’evolució d’una artista que ha fet de la sensibilitat, la poesia i l’observació de la vida alguns dels seus principals trets distintius. Celebrar va ser un dels moments més lluminosos de la nit, en un concert que també va reservar un espai especialment emotiu a les cançons que Neddermann ha escrit per a les persones que formen part de la seva vida: els avis, la mare i la seva germana petita, Mireia. I és impossible no aturar-se especialment en aquesta última cançó, Mireia, una de les peces més estimades del seu repertori, que ahir va trobar en la sonoritat de l’orquestra un espai encara més íntim i commovedor.
Però més enllà del repertori, hi havia una sensació que va recórrer tot el concert: la de ser davant d’alguna cosa molt especial. Des del primer minut, la música posava la pell de gallina. Les cançons de Judit Neddermann ja tenen una bellesa pròpia, per les melodies i, sobretot, per unes lletres que parlen de la vida amb una delicadesa gens impostada, però escoltar-les envoltades de la GIO Symphonia, amb els arranjaments del mestre Joan Albert Amargós i amb aquells músics que han compartit tants escenaris amb ella, era com descobrir-les de nou. I al centre de tot, una Judit Neddermann que transmet llum, proximitat i una energia extraordinàriament contagiosa. Era difícil no mantenir un somriure als llavis mentre avançava el concert; difícil també no tenir ganes de tancar els ulls, deixar-se portar i simplement escoltar. Potser perquè hi ha músiques que no només sonen: també ens abracen.
Això és, en bona part, el que va aconseguir aquesta proposta. Fer que deu anys de cançons no semblessin un exercici de nostàlgia, sinó una celebració del camí recorregut, de les persones que l’han fet possible i, sobretot, de tot allò que encara queda per cantar. La veu de Neddermann, la seva banda habitual i la força de la GIO Symphonia van trobar-se en un punt d’equilibri entre la cançó d’autor i la música simfònica, entre la intimitat i l’espectacularitat, entre allò que ja coneixem i la capacitat de tornar-nos a emocionar amb una cançó que potser havíem escoltat moltes vegades.
Al castell de Calonge, Judit Neddermann no només va repassar deu anys de trajectòria. Va celebrar-los amb les persones i les músiques que han format part d’aquest camí. I ho va fer d’una manera que li és molt pròpia: amb sensibilitat, amb llum i amb aquella capacitat tan seva de fer que una cançó ens arribi una mica més endins.
Fotos: Rafel Rostey
