El Festival F’Estiu va tornar a reservar un espai destacat per a la música per a cobla amb un concert protagonitzat per dues de les formacions de referència del país: la cobla Sant Jordi, dirigida per Miquel Massana, i la Principal del Llobregat, sota la direcció de Marcel Sabaté. Més de dues hores de música, amb una pausa al mig, que van permetre descobrir les dues cobles per separat i, a la segona part, comprovar què passa quan dues formacions excepcionals uneixen forces sobre un mateix escenari.
La primera part, formada per deu obres i amb una presència majoritària de sardanes, va anar alternant les intervencions de les dues formacions. Una successió de peces que va permetre apreciar dues identitats sonores molt consolidades i, sobretot, el nivell extraordinari de dues cobles que es troben indiscutiblement als graons més alts de la qualitat musical. La precisió, l’equilibri i el rigor interpretatiu de la Sant Jordi convivien amb la intensitat, la força i l’energia de la Principal del Llobregat, en un diàleg que feia evident la riquesa expressiva d’aquesta formació tan singular i tan nostra com és la cobla.
La segona part va ampliar encara més aquest univers sonor. Les dues cobles es van reunir damunt de l’escenari i hi van incorporar la percussió, amb Jaume Yelo, i també Martí Solivera en una de les interpretacions. La suma de les dues formacions i de la percussió va permetre explorar noves textures, colors i registres, i va posar de manifest, una vegada més, la capacitat de la cobla per créixer i adaptar-se a repertoris i llenguatges molt diversos.
Un dels moments més esperats de la nit va arribar amb l’estrena d’El castell de Calonge, una nova sardana de Jordi Molina escrita expressament per a l’ocasió. Una peça que neix vinculada al territori i al mateix Festival F’Estiu i que, a partir d’ara, quedarà també associada a aquesta nit tan especial.
També es va reestrenar Calonge i Sant Antoni pensa en lila de Monti Galdón, aquesta vegada en una versió per a dues cobles, després d’haver estat concebuda inicialment per a una sola formació. Una nova lectura que va permetre redimensionar una peça amb un marcat caràcter feminista i reivindicatiu.
I si alguna cosa va demostrar especialment bé aquesta segona part és que la cobla no té sostre. El Tribut a John Williams, amb música de Dani Gasulla, va ser probablement un dels exemples més evidents. Durant uns instants, el públic podia sentir-se davant d’una gran orquestra simfònica: la grandiositat, l’èpica i la intensitat del llenguatge cinematogràfic hi eren, però també hi era el so inconfusible de la cobla, aquell timbre tan particular que transformava allò conegut en una experiència nova. Una combinació que va sorprendre i emocionar a parts iguals.
El concert es va tancar amb Calonge i Sant Antoni, de Marc Timón, una sardana estrenada fa cinc anys en aquest mateix festival i que ja forma part de la memòria del certamen. Una peça d’una gran força, amb aquell component èpic i de banda sonora tan característic de la música de Timón, que va posar el punt final a una nit de música ambiciosa i extraordinàriament exigent.
Més enllà del repertori, el concert va ser també una reivindicació. En un festival que aposta per la diversitat d’estils i llenguatges, donar espai a la cobla és donar espai a una part essencial de la cultura musical catalana. I fer-ho amb dues formacions d’aquest nivell, amb música nova, reestrenes i propostes que exploren els límits del gènere, és una manera de demostrar que tradició i contemporaneïtat no només poden conviure, sinó que es poden alimentar mútuament. I aquesta és potser la clau per entendre perquè la cobla a dia d’avui continua emocionant, sorprenent i trobant nous camins.
