Publicitat

Una vegada vaig escriure que el novembre és temps de castanyes i moniatos, i que de moniatos tots en coneixem. També vaig escriure que de castanyes en parlem més que no pas en coneixem. Ara tot plegat em sembla masclisme i menyspreu. Així i tot encara ho penso i crec que això em converteix en un bon moniato masclista i menyspreable.

A vegades les castanyes fan pudor. A vegades els moniatos avorreixen. La dolçor d’un moniato et pot fer plantejar un projecte de vida, almenys no és una patata. El moniato és sincer i compromès. El moniato és constant. Portarà un sou a casa i sempre tindrà un somriure comprensiu per la parella i els fills. El moniato tindrà històries antigues, maques i exòtiques per explicar. El moniato no és cap radical. Amb paciència i ben treballat un moniato pot excel·lir, això sí sempre gràcies a la seva parella o gràcies a qui se’l treballi. A vegades les castanyes porten cuc. I les castanyes també poden avorrir. Hi ha castanyes que t’atrapen. N’hi ha que et donen vida. N’hi ha que te l’afinen. N’hi ha que te la finen. Hi ha castanyes impossibles. Solitàries. Boges. Que et tornen boig. Hi ha moniatos espavilats, malgrat tot. Hi ha castanyes mascle. Hi ha moniatos femella. Les castanyes punxen i cal obrir-les amb compte. Hi ha castanyes que s’acosten a l’humil i l’ajuden a passar l’hivern. Això, ho saben fer les castanyes. Hi ha castanyes santes i santes castanyes. I moniatos entristits i n’hi ha d’amargats. Fugiu-ne! Hi ha moments per agafar una bona castanya i fer-la durar. Hi ha qui es torna a plantejar viure de la castanya: n’estan enamorats, l’estimen, la saben cuidar i diuen que parla dels nostres orígens i cultura. Hi ha qui fa venir castanyes forasteres i en treu un profit disfressant-les de casolanes. Bones les unes, bones les altres però que no ens prenguin per moniatos. Enamorar-te d’una castanya no és cap mal. Jo he vist passar de bracet un moniato amb una castanya. I també he vist un moniato agafar una bona castanya. He vist la pena en forma de castanya. I una castanya repartir castanyes a tort i a dret, i amb dret. Ho reconec, he desitjat una castanya. Tant que m’ha convertit el meu cor de moniato en farina de castanya quan jo somiava ser un lepidòpter papallonesc visquent en el seu sentiment. M’ha perseguit un moniato. He sigut un moniato, i massa vegades és una naturalesa que se m’apareix, cíclica. M’agradaria tenir esperit de castanya però cada dia faig més pinta de moniato. Hi ha moniatos acastanyats. Hi ha castanyes amoniatades. El sentit de la castanya i la naturalesa del moniato, vet aquí… el novembre m’ha de matar.

 

Publicitat