El grau de perill per precipitacions és moderat aquest dimecres al Baix Empordà, en una jornada marcada per la inestabilitat i la possibilitat de ruixats en diferents moments del dia. La pluja pot aparèixer de manera irregular, especialment durant les hores centrals, mentre que al vespre la situació tendirà a perdre intensitat.
La previsió manté activat l’avís per intensitat de pluja entre el matí i la tarda, entre les 10 h i les 18 h, tot i que el nivell previst se situa a la part baixa de l’escala de perill. Això indica que els ruixats poden descarregar amb certa força de manera puntual, però sense una situació generalitzada de risc elevat.
Durant les primeres hores del dia, la probabilitat de precipitació serà elevada en diversos punts del Baix Empordà i de les comarques gironines. A mesura que avanci el matí, els núvols mantindran la possibilitat de ruixats, amb una distribució irregular sobre el territori.
La franja entre el migdia i la tarda continuarà concentrant bona part de la inestabilitat. Els mapes indiquen precipitacions en zones pròximes al Baix Empordà i també a l’interior de les comarques de Girona, de manera que no es descarten episodis de pluja localment més intensa.
Tot i aquest escenari, no es preveuen acumulacions importants de precipitació ni risc destacat de calamarsa al Baix Empordà. La situació serà, per tant, més pròpia de ruixats intermitents que no pas d’un episodi continuat de pluja.
La inestabilitat també afectarà altres comarques gironines, amb presència de ruixats a l’entorn de Girona, Banyoles i diversos punts de l’interior. En algunes zones més allunyades del Baix Empordà, les tempestes poden tenir més protagonisme.
L’estiu del 2026 ha estat el més càlid des que hi ha registres oficials, segons el Meteocat. Seguint la mateixa tendència, la temperatura de l’aigua del mar en superfície a les costes catalanes també ha trencat tots els rècords: 26,1°C de mitjana, més de dos graus per sobre de la del període 1982-2022. De fet, tant juliol com agost s’anoten la temperatura mitjana més alta mai registrada, amb 27°C i 28,4°C en superfície, respectivament. I juny no bat el rècord, però per poc, i és el segon més càlid al mar (23,7°C de mitjana) des del 1982. Són dades de l’Institut Català de Recerca per a la Governança del Mar (ICATMAR) facilitades a l’ACN, i que també mostren temperatures màximes mensuals inèdites els tres mesos d’estiu.
Segons els registres de temperatura màxima i mitjana d’ICATMAR a partir de dades del satèl·lit Copernicus, el litoral català s’ha escalfat aquest estiu molt per sobre de la mitjana climàtica, gairebé en consonància amb el que ha passat amb la temperatura ambiental. Si les estacions del Meteocat han registrat una anomalia de temperatura superior als 3 graus en bona part del país, al mar l’increment respecte de la mitjana de quaranta anys (1982-2022, de 23,8 °C) ha sigut de 2,3 graus, una anomalia mai vista.
Concretament, la temperatura mitjana durant el període juny-agost s’ha situat en els 26,1 graus centígrads. Mai, almenys des del 1982, s’havien superat els 26 °C de temperatura mitjana, ni tan sols el tòrrid estiu del 2022, que ostentava el rècord absolut fins ara amb 25,9 graus.
Dels tres mesos de l’estiu 2026, el juny és l’únic que no ha assolit la temperatura mitjana mensual més alta de la sèrie, amb 23,7 graus, i queda en segon lloc només per darrere del juny de l’any passat (24,1 °C). Al juliol es va arribar per primera vegada als 27 graus de temperatura mitjana, i l’agost també fa miques tots els registres amb 28,42 graus de temperatura mitjana, gairebé 3 per sobre de la mitjana de tots els mesos d’agost (1982-2022) i mig grau per sobre del darrer rècord, el 2022.
Rècord de màximes al juny, juliol i agost
Pel que fa a les temperatures màximes, mes a mes s’han anat batent els respectius rècords mensuals. Els 27,3 graus anotats al juny no tenen precedents, ni tampoc els 28,4 del juliol ni els gairebé 30 del mes d’agost (29,5).
Màximes superiors als 30 °C a Barcelona i l’Ebre
Per sectors, les anotacions de temperatura de l’aigua en superfície de les diverses boies de Ports de l’Estat a l’àrea de Catalunya, també ofereixen registres extraordinaris aquest estiu. Destaquen, en particular, els més de 30 graus de temperatura màxima que es van assolir tant davant de la costa barcelonina com a prop del Delta de l’Ebre, respectivament, el mes d’agost. Les boies de Begur i de Tarragona van superar respectivament els 29 graus aquest mateix mes.
Pel que fa a temperatures mitjanes, en totes quatre boies s’ha superat l’anterior marca. La més elevada ha estat la boia situada al davant de les costes ebrenques, amb 26,9 graus de temperatura mitjana al llarg de l’estiu, seguida dels 26,8 de Tarragona, 26,2 a Barcelona, i 24,1 a Begur.
El 18 de març de 2013, les escoles públiques de Castell-Platja d’Aro i Santa Cristina d’Aro, l’Institut Ridaura, els dos ajuntaments i el Departament d’Ensenyament van presentar públicament el Pla per a l’Excel·lència Educativa de la Vall d’Aro. El projecte coordinava l’educació dels alumnes des de les primeres etapes d’escolarització fins al final de l’ESO amb una idea central: adaptar millor l’aprenentatge a les capacitats de cadascú, tant dels estudiants amb dificultats com dels que podien avançar més.
El pla reunia cinc centres. Hi participaven l’escola Pedralta de Santa Cristina d’Aro; les escoles Vall d’Aro de Castell d’Aro, Els Estanys i Fanals d’Aro de Platja d’Aro; i l’Institut Ridaura de Castell d’Aro, que era el centre de secundària de referència dels alumnes procedents de les quatre escoles. En total, la iniciativa afectava uns 1.200 alumnes i 125 docents, dels 3 als 16 anys.
El projecte funcionava des del curs 2011-2012 i el març de 2013 es va presentar públicament coincidint amb els primers resultats.
El concepte d’«excel·lència» podia portar a pensar en un programa reservat als alumnes amb millors notes, però el plantejament era diferent. El pla es definia com a inclusiu i pretenia que tots els estudiants poguessin arribar tan lluny com els permetessin les seves capacitats. Això implicava intervenir tant quan un alumne tenia dificultats com quan el seu rendiment estava per sota del que podia arribar a assolir.
Per aconseguir-ho, els centres introduïen noves formes d’organització. Es feien protocols de detecció i observació des de les primeres etapes de l’escolarització i, a partir dels resultats, es podien flexibilitzar els espais, els temps i determinats continguts. Una de les mesures era la creació de grups internivell, en què els alumnes s’agrupaven en determinades activitats segons les seves capacitats i no estrictament per edat.
També hi havia espais d’intel·ligències múltiples, activitats d’expressió oral, càlcul mental, experimentació i creativitat, suport escolar personalitzat per als alumnes amb més dificultats i una acceleració d’objectius per als estudiants amb alta capacitat. Les sessions de reforç podien afegir mitja hora o una hora a l’horari habitual.
La informació d’ACN publicada aquell mateix dia aprofundia especialment en el treball amb els alumnes que podien rendir més. A partir de proves estandarditzades, els docents identificaven les fortaleses i les dificultats i establien itineraris diferents. Albert Bayot, director dels Serveis Territorials d’Ensenyament a Girona, insistia que el programa estava destinat a tot l’alumnat, però considerava necessari prestar més atenció als estudiants amb capacitat per assolir resultats superiors.
En alguns casos, el pla arribava a plantejar que un alumne especialment avançat pogués passar a un curs superior. Bayot explicava que aquesta possibilitat havia estat gairebé un tabú uns anys abans, però que als centres de la Vall d’Aro ja es podia debatre amb normalitat. Al mateix temps, es mantenien les mesures específiques de suport per als alumnes que necessitaven reforçar determinats aprenentatges.
Un dels elements distintius era la coordinació entre centres. Les quatre escoles compartien l’Institut Ridaura com a centre de secundària de referència, cosa que permetia pensar el seguiment educatiu com un recorregut continu. El Punt Avui explicava que el projecte entrava aleshores en la recta final del seu segon curs i que Ensenyament estudiava la possibilitat que experiències semblants poguessin aplicar-se en altres zones on diverses escoles compartissin un mateix institut.
El març de 2013 ja hi havia alguns primers indicadors. Segons Albert Bayot, les mitjanes dels grups de primer i segon d’ESO de l’Institut Ridaura havien millorat algunes dècimes, tot i que encara calia disposar de més dades abans d’extreure conclusions definitives. El mateix pla també acostava alguns alumnes a activitats de robòtica, programació, creativitat i experimentació vinculades a la Universitat de Girona.
Els dos ajuntaments participaven en el finançament d’aquestes activitats. Durant el primer semestre de 2013 estava prevista la participació de 200 alumnes en tallers al Parc Científic i Tecnològic de la UdG i en activitats relacionades amb les facultats i escoles universitàries. L’Ajuntament de Castell-Platja d’Aro hi destinava 4.000 euros.
La iniciativa no va quedar limitada als primers cursos d’aplicació. El projecte educatiu de la Vall d’Aro ha continuat funcionant durant els anys següents i, fins al 2025, va conservar el nom de Pla per a l’Excel·lència Educativa Vall d’Aro. A partir d’aleshores va passar a denominar-se Vall d’Aro Educa, mantenint la coordinació entre els centres públics dels dos municipis.
El 2013, per tant, no va ser l’any en què va néixer el pla, però sí el moment en què la Vall d’Aro va presentar públicament un model que ja començava a donar els primers resultats. Cinc centres, dos ajuntaments i Ensenyament havien començat a treballar amb una mateixa idea: detectar abans les necessitats de cada alumne i adaptar-hi millor l’aprenentatge durant tot el seu recorregut escolar.
Bibliografia
Ajuntament de Castell-Platja d’Aro, «Es presenta el Pla per a l’Excel·lència Educativa de la Vall d’Aro, una iniciativa pionera al país per afavorir l’èxit i les capacitats de tot l’alumnat», 22 de març de 2013.
ACN / El Gerió Digital, «Potenciaran el rendiment dels alumnes d’alta capacitat a Castell-Platja d’Aro», 18 de març de 2013. Consultar El Gerió Digital
El Punt Avui, «Treball conjunt per enfortir l’aprenentatge a la Vall d’Aro», 19 de març de 2013. Consultar el recull de premsa
El 6 d’octubre de 2012, Platja d’Aro va obrir al públic la primera fase del Parc dels Estanys. L’actuació recuperava una part de l’antiga zona humida de la plana del Ridaura i convertia un espai que també tenia una funció de protecció davant les inundacions en un parc urbà dedicat a la natura i a l’observació d’ocells. L’estrena va coincidir amb el Dia Mundial dels Ocells i va incloure activitats familiars i visites ornitològiques.
El parc tenia una particularitat des del principi: la seva existència estava lligada a l’aigua. La gran bassa podia emmagatzemar fins a 60.000 metres cúbics procedents dels excedents del riu Ridaura i de la xarxa d’aigües pluvials quan hi havia precipitacions fortes. Aquesta infraestructura ajudava a reduir el risc d’inundacions al nucli urbà i, al mateix temps, permetia recuperar un paisatge d’aiguamolls i canyissars semblant al que havia ocupat històricament la plana abans de la seva transformació agrícola i urbana.
Aquell origen explica que el Parc dels Estanys no fos concebut simplement com una nova zona verda. La voluntat era fer compatible la visita pública amb la recuperació dels hàbitats naturals. El Grup de Natura Sterna va participar activament en el disseny de l’espai i calculava que a la zona humida s’hi podien observar unes 250 espècies d’ocells, entre les que hi vivien habitualment i les que hi feien parada durant les migracions.
La intervenció inicial va incorporar un itinerari de natura, punts de guaita, zones d’estada, descans i joc i elements informatius. El recorregut interior estava delimitat per una barana de fusta d’uns 570 metres i una segona tanca separava els visitants de la zona d’aigua per protegir la fauna. Els miradors permetien observar els ocells a distància sense haver d’entrar a les àrees més sensibles.
L’Ajuntament havia destinat 168.000 euros a aquella primera actuació. El projecte global abraçava unes quinze hectàrees, però el parc no es va completar de cop. El 2012 es van adequar inicialment 11,10 hectàrees. Les 4,10 hectàrees restants no s’incorporarien fins deu anys després, el 2022.
Durant l’hivern següent també estava prevista la reforestació de 35.000 metres quadrats amb pins, sureres, roures i vegetació pròpia dels boscos de ribera.
La transformació recuperava, en part, un paisatge que havia desaparegut. Jaume Ramot, president del Grup de Natura Sterna, ha explicat posteriorment a Ràdio Capital que una part important de la plana que avui ocupa Platja d’Aro havia estat antigament una zona d’aiguamolls. L’entitat naturalista va treballar amb l’Ajuntament per definir les condicions que havia de tenir el nou parc perquè les espècies vegetals i animals hi poguessin trobar un hàbitat adequat.
Pocs mesos abans de l’obertura, El Punt Avui ja explicava que els ornitòlegs de Sterna havien identificat 252 espècies diferents a la Vall d’Aro. La xifra era lleugerament superior a les 250 que utilitzava la informació municipal, de manera que el més precís és parlar d’unes 250 espècies. El mateix article destacava la doble funció de la bassa: protegir Platja d’Aro de possibles inundacions i recuperar els vestigis dels antics aiguamolls.
L’espai va anar adquirint noves funcions després de la inauguració. L’any 2014, el Parc dels Estanys va començar a acollir exposicions temporals d’escultures de gran format a l’aire lliure. Les successives mostres van deixar també peces permanents, de manera que el parc va afegir una dimensió cultural a les funcions naturalista, pedagògica i hidràulica amb què havia nascut.
El projecte inicial es va acabar de completar el 2022, quan es van incorporar les 4,10 hectàrees que quedaven pendents. L’ampliació va incloure nous itineraris i un centre d’interpretació i va portar el parc fins a les 15,20 hectàrees actuals. Ràdio Capital recordava aleshores que les primeres 11,10 hectàrees havien estat adequades precisament l’any 2012.
Aquella obertura del 6 d’octubre va ser, per tant, l’inici d’un espai que encara estava per completar. El parc sorgia d’una necessitat molt pràctica, gestionar l’aigua en una plana vulnerable a les inundacions, però ho feia recuperant una part del paisatge natural perdut i obrint-lo a la ciutadania. Deu anys després, l’ampliació acabaria de donar forma al projecte que Platja d’Aro havia estrenat el 2012.
Bibliografia
Ajuntament de Castell-Platja d’Aro, «S’inaugura la primera fase del Parc dels Estanys de Platja d’Aro, un gran espai urbà de 150.000 m² amb atractiu ciutadà, turístic i ornitològic», 11 d’octubre de 2012.
El Punt Avui, «El parc dels Estanys de Platja d’Aro disposarà aviat de miradors d’aus», 22 de juny de 2012. Consultar el recull de premsa
Ràdio Capital, «Història i singularitat del Parc dels Estanys de Platja d’Aro», 2024. Consultar Ràdio Capital
Ràdio Capital, «Inaugurada l’ampliació del Parc dels Estanys de Platja d’Aro», 9 de maig de 2022. Consultar Ràdio Capital
Ajuntament de Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró, «Ampliació del Parc dels Estanys», 9 de maig de 2022. Consultar la informació municipal
El 26 de març de 2011, el Castell de Benedormiens va obrir al públic per primera vegada una selecció del fons d’art que l’Ajuntament de Castell-Platja d’Aro havia anat formant durant gairebé tres dècades. La col·lecció era fruit de les exposicions celebrades al castell des de 1983 i reunia aleshores unes 140 obres de pintura, escultura, dibuix, gravat, ceràmica i fotografia. Per primera vegada, aquell patrimoni acumulat durant 28 anys es presentava conjuntament i passava a tenir també un espai d’exposició permanent.
La història havia començat el 1983, quan les sales del Castell de Benedormiens es van habilitar per acollir exposicions. A partir d’aquell moment, l’equipament va anar desenvolupant una programació regular d’art contemporani. Els artistes que hi exposaven feien donació d’alguna de les seves obres i, sense necessitat de crear inicialment una col·lecció per una altra via, el municipi va anar reunint un fons propi. La documentació municipal manté avui el 1983 com l’inici de l’activitat expositiva del castell.
La premsa de l’època atribuïa l’impuls inicial del programa artístic a Manel Duran, que havia estat regidor de Cultura. Vint-i-vuit anys després, aquella successió d’exposicions havia deixat una col·lecció prou extensa perquè l’Ajuntament decidís catalogar-la, restaurar les peces que ho necessitaven i presentar-la com un conjunt. Diari de Girona explicava el març de 2011 que Benedormiens disposava de més de 140 obres procedents d’aquest sistema de donacions.
La selecció presentada el 2011 permetia recórrer diferents generacions i llenguatges artístics. Hi havia obra de noms com Will Faber, August Puig, Modest Cuixart, Josep Beulas, Marcel Martí, Josep Maria Subirachs, Josep Grau-Garriga, Navarro Vives, Manuel Bea, Josep Niebla, Antoni Pitxot, Lluïsa Sallent, Willem Vandereycken, Xavier Medina-Campeny o Lorenzo Quinn. En total, el fons reunia creacions d’un centenar d’artistes de procedències i trajectòries diverses.
L’exposició es va poder visitar del 26 de març a l’1 de maig. La inauguració es va dividir en dos actes. Al migdia es va fer l’obertura general al públic i, a les set de la tarda, la inauguració institucional, amb la presència del conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, i d’artistes que havien exposat al castell durant aquelles gairebé tres dècades. La jornada es va completar amb un concert de jazz de l’Amèlia Bernet Trio, els parlaments i un sopar a la Sala Polivalent.
La presentació del fons no es limitava a aquella exposició. L’Ajuntament també va editar un catàleg amb una selecció de les principals obres reunides entre 1983 i 2010. A més, la sala superior del castell es va preparar perquè, un cop acabada la mostra, una part de la col·lecció continués visible de manera permanent i es pogués visitar al mateix temps que les exposicions temporals.
Era un pas important en l’evolució cultural d’un edifici amb una història molt anterior a la seva funció artística. El Castell de Benedormiens apareix documentat ja l’any 1041 i és un dels elements centrals del nucli històric de Castell d’Aro. Després de diferents episodis de destrucció i transformació, l’Ajuntament en va impulsar la restauració durant el segle XX. El 1995, el nucli antic de Castell d’Aro va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.
El 2011, doncs, l’edifici acumulava gairebé trenta anys d’una segona vida com a espai cultural. Diari de Girona presentava aquella primera mostra del fons com un pas en la consolidació de Benedormiens dins el circuit de l’art contemporani. El govern municipal fins i tot plantejava aleshores proposar el castell com a possible espai descentralitzat del futur Museu Thyssen de Sant Feliu de Guíxols. La proposta no es va acabar materialitzant, però mostra les expectatives que hi havia en aquell moment al voltant de l’equipament.
El que sí que va tenir continuïtat va ser el fons municipal. Les exposicions van continuar i, amb elles, també les incorporacions d’obres a la col·lecció. La mateixa temporada de 2011, després de la mostra del fons, el castell va continuar acollint exposicions temporals d’altres artistes. A l’agost, Diari de Girona recordava ja aquella exposició de març com el moment en què s’havia tret a la llum pública la col·lecció.
Més d’una dècada després, la sala gran del segon pis del Castell de Benedormiens continua dedicada al Fons Municipal d’Art. L’Ajuntament defineix avui la col·lecció com el resultat directe de les exposicions organitzades des de 1983 fins a l’actualitat. El que l’any 2011 es va presentar al públic per primera vegada no era, per tant, una col·lecció tancada, sinó un patrimoni municipal que ha continuat creixent amb la mateixa activitat expositiva que el va fer néixer.
Bibliografia
Ajuntament de Castell-Platja d’Aro, «L’Ajuntament mostra per primera vegada, del 26 de març a l’1 de maig, el Fons d’Art del Castell de Benedormiens amb una selecció de 28 anys d’exposicions», 23 de març de 2011.
Diari de Girona, «El castell de Benedormiens entra al mapa de l’art contemporani», 25 de març de 2011. Consultar el recull de premsa
El 8 de març de 2010, Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró van quedar sota els efectes d’una de les nevades més fortes de les últimes dècades a Catalunya. La neu va arribar fins a tocar del mar, va complicar greument la circulació i va fer caure arbres, cables i torres elèctriques. Però al municipi l’emergència va anar molt més enllà de les hores que va durar la nevada. Les avaries a la xarxa elèctrica es van allargar durant dies i la subestació de Castell d’Aro es va convertir en una infraestructura clau per recuperar el servei a bona part de les comarques gironines.
El Servei Meteorològic de Catalunya havia advertit el dia abans de l’arribada d’una massa d’aire molt fred i de la possibilitat que la neu baixés fins al nivell del mar. Durant el dia 8, la formació d’una depressió al Mediterrani va intensificar les precipitacions. La neu era especialment humida i pesada, fet que va afavorir-ne l’acumulació sobre els arbres i les infraestructures elèctriques.
L’episodi va deixar gruixos importants en nombrosos punts del Baix Empordà. La Generalitat va informar posteriorment de 40 centímetres a la Bisbal d’Empordà i 12 a Palamós. No consta una mesura oficial equivalent per a Castell d’Aro, Platja d’Aro o s’Agaró, però els tres nuclis van quedar emblanquinats i van patir directament les conseqüències d’un temporal que va afectar tot el nord-est del país.
Una de les primeres dificultats va ser la mobilitat. La nit del 8 de març hi havia 180 carreteres afectades a Catalunya i 35 completament tallades. Entre aquestes hi havia la C-31 al seu pas per Castell-Platja d’Aro, una de les principals vies de comunicació de la Costa Brava central. L’AP-7 també estava tallada entre Maçanet de la Selva i la frontera francesa i bona part de la xarxa viària gironina acumulava problemes.
La situació més complicada, però, va arribar amb l’electricitat. La combinació del pes de la neu, el vent i les avaries va provocar la caiguda de desenes de torres d’alta tensió al nord-est de Catalunya. El Servei Meteorològic situa el balanç en 33 torres. A la mitjanit del 8 al 9 de març encara hi havia uns 220.000 abonats sense electricitat, principalment a les comarques gironines.
A Castell-Platja d’Aro, la recuperació del servei va ser lenta i desigual. Alguns sectors van anar recuperant l’electricitat mentre d’altres continuaven depenent de grups electrògens. La subestació de Castell d’Aro havia quedat afectada i el seu funcionament era especialment important per normalitzar la xarxa de la Costa Brava.
Quatre dies després de la nevada, el municipi continuava sent un dels centres de l’emergència. El 12 de març, el conseller d’Interior, Joan Saura, es va reunir al Parc de Bombers de la Vall d’Aro amb representants de Bombers, Mossos d’Esquadra, policies locals, Creu Roja i SEM. També hi van participar l’alcaldessa de Castell-Platja d’Aro, Dolors Padilla, i els alcaldes de Santa Cristina d’Aro, Sant Feliu de Guíxols i Calonge.
Aquell dia encara hi havia milers de gironins sense electricitat. Saura va reclamar a Endesa més concreció sobre els terminis de recuperació i va arribar a recomanar que els propietaris de segones residències evitessin desplaçar-se a la Costa Brava aquell cap de setmana si no era necessari.
El dissabte 13 de març es va aconseguir reparar la subestació de Castell d’Aro. La seva recuperació va permetre reduir de prop de 10.000 a uns 5.000 els abonats que encara continuaven sense servei a les comarques gironines. També va permetre retirar alguns dels generadors utilitzats provisionalment a Castell d’Aro per portar-los a altres zones. Endesa tenia en aquells moments prop de 1.200 tècnics treballant per torns les 24 hores.
La situació al municipi, però, encara no estava del tot resolta. A les 19.33 hores d’aquell dissabte, Protecció Civil calculava que unes 2.000 persones de Castell-Platja d’Aro continuaven afectades parcialment per problemes en el subministrament. No tot el municipi havia estat sis dies seguits completament sense llum: hi havia sectors recuperats, d’altres alimentats amb generadors i punts on persistien les incidències.
I quan la situació començava a normalitzar-se, el diumenge 14 de març es va produir una nova apagada. Cap a dos quarts de vuit del vespre va fallar la línia d’alta tensió Tordera-Lloret de Mar, que alimentava les subestacions de Lloret i Castell d’Aro. Platja d’Aro, Sant Feliu de Guíxols, Santa Cristina d’Aro, Tossa i Lloret van tornar a quedar afectats. Protecció Civil va situar posteriorment l’afectació en unes 40.500 persones, equivalents a uns 20.000 abonats segons Endesa. El servei es va anar recuperant durant la nit.
Les conseqüències encara eren visibles setmanes després. Per Setmana Santa, uns vint-i-cinc dies després del temporal, Platja d’Aro mantenia generadors preparats davant de possibles noves incidències perquè la xarxa encara funcionava de manera provisional en alguns punts. Dolors Padilla explicava a RAC1 que el municipi esperava una ocupació turística al voltant del 80%, però reconeixia que la recuperació de la xarxa elèctrica no s’havia completat.
La nevada també va deixar danys en altres infraestructures. El 15 de març es va detectar una esllavissada al camí de ronda a la zona de Cala dels Canyers, entre Cala del Pi i Cala Belladona. Alguns trams van quedar tancats durant mesos. El juny de 2011 es va poder reobrir el sector entre Sa Cova i Cala del Pi després d’una actuació municipal valorada en 20.000 euros.
Castell-Platja d’Aro també va presentar a l’Estat un projecte de 54.954,86 euros per reparar danys causats per les nevades, dins una línia d’ajuts per catàstrofes naturals. La subvenció concedida va ser de 23.865,62 euros. Aquella quantitat corresponia a les actuacions incloses en aquesta petició i no al cost total dels desperfectes públics i privats provocats pel temporal.
Un any després, la nevada continuava present en el debat sobre la seguretat de la xarxa. Dolors Padilla expressava dubtes sobre la capacitat de les infraestructures per afrontar un episodi semblant i l’Ajuntament havia adquirit dos generadors propis, un per al pavelló municipal i un altre per a la ràdio. La neu havia caigut el 8 de març, però recuperar completament la normalitat havia costat molt més que un dia.
