El 27 d’agost de 1973, Girona va perdre una de les joies arquitectòniques que havia projectat Rafael Masó, el principal exponent del noucentisme català. Aquell dia, els coneguts xalets Teixidor del carrer Ibèria, vinculats al conjunt de la Farinera Teixidor, van ser enderrocats sense el permís corresponent. L’episodi, silenciat i gairebé oblidat durant dècades, és avui un símbol de la desprotecció i la manca de sensibilitat amb el patrimoni que va marcar els anys del final del franquisme a la ciutat.

El context d’un enderrocament il·legal

La Girona de principis dels anys setanta era encara una ciutat petita, de poc més de 60.000 habitants, marcada per la pressió urbanística i la manca de planificació. El règim franquista no havia donat gaire valor a la preservació del patrimoni arquitectònic ni cultural, i molts edificis singulars es van perdre en nom del progrés i de la construcció de nous blocs de pisos.

En aquest escenari, els xalets Teixidor van caure víctimes de la cobdícia immobiliària i de la indiferència de les institucions. L’enderrocament es va produir sense tenir cap permís municipal vàlid: ni el projecte d’enderroc, ni l’autorització oficial per part de l’Ajuntament. Malgrat això, ningú no va aturar les màquines. L’acció es va fer amb nocturnitat i alevosia, aprofitant la manca de control i la connivència implícita d’un sistema polític que no considerava l’arquitectura com a patrimoni, sinó com a obstacles per a la urbanització accelerada.

El cas il·lustra la desprotecció que patien molts béns culturals en aquella època. No hi havia catàlegs de patrimoni, no hi havia consciència col·lectiva, i els arquitectes com Masó, que avui són referents indiscutibles del país, eren vistos simplement com a professionals d’un passat que calia deixar enrere.

Com eren els xalets Teixidor?

Els xalets formaven part del conjunt dissenyat per Rafael Masó per a la família Teixidor, propietària de la farinera del mateix nom. Construïts entre 1918 i 1922, estaven situats al carrer Ibèria, just al costat de la gran fàbrica, i complien una funció residencial per a treballadors i famílies vinculades a la indústria.

Eren edificis d’una sola planta amb jardí, dissenyats amb el llenguatge propi de Masó: línies netes, volums equilibrats, ús de la ceràmica i el maó vist, i una clara voluntat d’integrar l’arquitectura amb l’entorn urbà i humà. La influència del noucentisme es feia evident en l’ús d’elements tradicionals reinterpretats amb modernitat i sobrietat.

Tot i que més modestos que altres obres de l’arquitecte —com la Casa Masó o la mateixa Casa Teixidor, coneguda popularment com la Punxa—, aquests xalets eren un exemple singular d’habitatge obrer digne i innovador. Representaven l’aposta de Masó per unir indústria i habitatge en un únic concepte urbà, coherent amb la seva visió social de l’arquitectura.

La pèrdua d’un llegat

Quan les excavadores van entrar al carrer Ibèria aquell agost de 1973, Girona no només va perdre unes cases boniques: va perdre un model de ciutat, una manera d’entendre el progrés que Masó havia defensat. L’enderrocament sense permís va passar gairebé desapercebut als mitjans del moment, potser per por, potser per desinterès.

No es va obrir cap expedient seriós, no hi va haver sancions exemplars i, sobretot, no hi va haver cap moviment ciutadà prou fort per frenar-ho. Només amb la perspectiva dels anys, i amb el reconeixement posterior a l’obra de Masó, la ciutat ha entès la magnitud d’aquella pèrdua.

El cas dels xalets Teixidor és avui un exemple de com la manca de sensibilitat institucional i social pot condemnar a l’oblit obres que haurien pogut enriquir el paisatge urbà i la memòria col·lectiva.

Què hi ha avui al seu lloc?

Avui, allà on hi havia els xalets Teixidor, només hi trobem habitatges anònims i carrers sense cap singularitat arquitectònica. La transformació de la zona ha esborrat gairebé qualsevol rastre del passat industrial i noucentista que havia definit aquest barri de Girona.

El que sí que s’ha conservat és la resta del conjunt Teixidor. La Farinera Teixidor, projectada per Masó entre 1910 i 1923, continua sent un dels edificis més emblemàtics de la ciutat. Amb la seva façana de maó i detalls ceràmics, és un exemple únic del noucentisme industrial. Als anys noranta va ser rehabilitada i va acollir durant anys la redacció del diari El Punt. Avui, s’ha convertit en un espai de dinamització cultural i econòmica, amb projectes com GironaHub, i fins i tot amb nous usos gastronòmics.

També s’ha mantingut la Casa Teixidor, més coneguda com la Punxa, amb la seva característica coberta cònica de ceràmica verda. Aquest edifici, que havia estat un cafè i un bloc d’habitatges, és actualment la seu del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Girona. Restaurada i conservada, és avui una de les icones més fotografiades de l’arquitectura de Masó.

També et pot interessar

2×03 – Ui, si aixequés el cap en Josep Ensesa o en Rafael Masó

Rafael Masó i la creació de S’Agaró: Un somni d’arquitectura noucentista