Quan les nits s’allarguen i s’acosta el bon temps, l’Empordà es converteix en un dels principals escenaris del país amb una àmplia oferta de propostes culturals. La Costa Brava és terra de festivals i, més enllà dels focus, aplaudiments i artistes, hi ha un engranatge de persones que treballen perquè aquestes propostes siguin possibles. Mesos de feina, decisions logístiques complexes i una planificació a anys vista que acaben convergint en una experiència intensa per al públic. Però com funcionen aquests festivals? Aquest reportatge s’endinsa en les entranyes de tres propostes referents: el Festival de la Porta Ferrada, l’Ítaca i el Festival Castell de Peralada.
Porta Ferrada, el degà dels festivals
El Festival de la Porta Ferrada és el degà dels festivals amb més de 60 anys d’història. Nascut el 1958, ha viscut una transformació que l’ha convertit en un certamen referent. Albert Mallol, director artístic, en destaca la capacitat d’adaptació: “Al principi era un festival més centrat en la música clàssica, després el jazz, la cançó… Hem anat incorporant nous registres perquè el poble se’l senti més seu”.
Porta Ferrada aposta per una programació variada que busca l’equilibri entre diferents estils. “Busquem mantenir aquest caràcter polièdric. No volem ser un contenidor de concerts diversos, volem tenir cares artístiques ben definides”, assegura Mallol.
Un dels valors fonamentals del festival és la vinculació amb el territori. “Sempre cuidem el talent local professional. Moltes vegades quan es diu local sembla que estiguem baixant el llistó, però en cap cas. Tenim artistes molt importants aquí, que es mereixen estar al costat de Bryan Ferry o Brad Mehldau”, defensa Mallol. Porta Ferrada s’ha convertit també en un element dinamitzador de la ciutat, atraient visitants de tot arreu. “Hi ha molta gent que compra una segona residència aquí per venir cada estiu al festival. Això ens ho va demostrar un estudi d’impacte que vam fer fa uns anys i els resultats van ser sorprenents”, explica el director artístic.
El festival ocupa diferents espais emblemàtics del municipi com l’Espai Port, el Guíxols Arena o el Monestir i compta amb un equip de persones voluntàries que any rere any amb la seva implicació vetllen pel bon funcionament del festival. A més, la convivència de finançament públic i privat requereix equilibris: “És cert que a vegades cal consensuar decisions de programació perquè el festival té un risc econòmic que en part assumeix una empresa privada, però sempre intentem mantenir la coherència artística i el nostre equilibri de registres”, detalla.
L’Ítaca, cultura i reivindicació
El Festival Ítaca, per la seva banda, va néixer fa tretze anys de la mà de Fran Arnau, director del festival. “En Fran Arnau havia començat prèviament amb el JazzPera, oferint aquesta programació deslocalitzada de les grans ciutats a llocs més recòndits de l’Empordà”, explica Martí Aiguabella, director artístic de l’Ítaca.
Ítaca es va consolidar com un festival itinerant i reivindicatiu i a través d’una evolució orgànica continua arrelat al territori. “No hem anat del 0 al 100 en una sola edició, sinó que a poc a poc s’han anat introduint col·laboradors, municipis… ”, diu Aiguabella.
La proposta combina concerts íntims en places de diferents municipis amb la gran revetlla de Sant Joan a l’Estartit. Aposta també per artistes emergents, paritat de gènere i projectes singulars com el ‘Liverpool empordanès’. “Sempre intentem equilibrar el cartell també amb presència femenina i intentem que sigui sempre de forma orgànica”, afegeix.
La logística d’Ítaca és complexa per la seva naturalesa itinerant. “Muntar i desmuntar un escenari en un sol dia no és el més és comú, però això ho fa més costós i també més bonic perquè donem vida a diversos municipis”, explica Aiguabella.
Peralada, qualitat i excel·lència
El Festival de Peralada va néixer inspirat per una de les grans figures de la lírica catalana: Montserrat Caballé. Va ser precisament la soprano qui va despertar en la família de Carme Mateu, propietaris del Castell de Peralada, la idea de convertir aquell entorn privilegiat en l’escenari d’un festival que havia de ser referència al sud d’Europa. Aquesta inspiració fundacional va marcar des del principi l’esperit i la trajectòria del certamen, que va debutar l’any 1987 amb una inauguració d’alçada: el Gran Teatre del Liceu, amb orquestra i cor, sota la batuta de Toni Ros-Marbà, i amb la mateixa Montserrat Caballé interpretant el Rèquiem de Mozart.
Peralada ha estat sempre fidel a la seva línia. “Les dues columnes essencials són l’òpera i la dansa. I aquí és on hem estat constants i hem fet una aportació de llegat”, afirma Oriol Aguilà, director artístic. El festival combina grans noms internacionals i talent local. “Forma part de la nostra convicció ser una plataforma per a les orquestres, intèrprets, directors musicals, compositores… perquè trobin a Peralada un espai de referència on puguin connectar i donar-se a conèixer”, detalla.
L’entorn privilegiat del Castell és un plus, però també una dificultat. “Per part del públic i dels artistes la ubicació és un plus absolut. Però des del punt de vista de la logística té el seu intríngulis”, admet Aguilà. El festival es planifica a 3-4 anys vista. “Aquest matí hem gestionat un artista per l’any 2026”, comenta. Peralada es finança majoritàriament a través del mecenatge privat del Grup Peralada, però compta també amb patrocinadors i el públic.
Eix comú
Els tres festivals comparteixen l’aposta per la qualitat i la identitat pròpia. Tots coincideixen en la dificultat d’organitzar esdeveniments d’aquesta magnitud, però també en el valor que aporten al territori. Mallol ho resumeix així: “És molt important també els espais on tractem les diverses propostes. Un artista més contemporani no el pots posar en un espai per 3.000 persones, sinó buscar la proximitat perquè aquest producte musical entri millor”.
Les anècdotes tampoc hi falten. A Porta Ferrada recorden com Kris Kristofferson es va presentar en una rulot darrere l’escenari en comptes d’anar a l’hotel que des de l’organització li havien reservat. A Ítaca, les tempestes de sorra a la platja de l’Estartit han obligat a remuntar muntatges d’un dia per l’altre. I a Peralada, les demandes extravagants d’alguns artistes han provocat moments memorables: “Ens van demanar unes aigües que només trobaves fa 30 anys a Perpinyà”, explica Aguilà.
Tres festivals, tres maneres de fer, però un punt comú: la cultura i el territori.
