Durant el setembre, l’equip ha fet la darrera plantació del capell d’aigua a l’estany de la Boada, a Palau-Sator. En aquest cas es tracten de 50 exemplars i comptaran amb un seguiment exhaustiu per tal d’assegurar la seva supervivència.

“Aquestes tres espècies de plantes estan a punt de desaparèixer a Catalunya, algunes presenten una població natural amb menys de 3 individus”, adverteix la investigadora del CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals) i professora de la UAB, Sandra Saura, que lidera el projecte. Davant d’aquesta situació, el projecte pretén pal·liar i, en definitiva, sumar al seu objectiu d’aconseguir que flora catalana amenaçada vagi guanyant més terreny. De fet, que recuperi les poblacions que l’activitat humana ha fet desaparèixer amb el pas del temps.

Del camp al viver i de nou a la natura

El primer pas del la reintroducció d’aquestes plantes tan vulnerables ha estat aconseguir fragments de les poques zones de Catalunya on queden les plantes per portar-les cap al viver Tres Turons. Un cop surten del viver i tornen de nou a la natura ja tenen mides mitjanes i es poden ensotar, plantar-se en sots com també es fa en un hort.

“Si la iniciativa aconsegueix tenir èxit, això servirà per tenir un banc de producció de les plantes que podran trasplantar-se posteriorment a més indrets i que conformin nous nuclis de població”, explica Ramon Fortià, que ha deixat l’espai de l’estany de la Boada per a la recerca.

Saura-Mas remarca que “els imprevistos ajuden a tenir una gestió real i adaptativa per aprendre què cal fer en cada situació i millorar accions de gestió futures”. En concret, un matí fent les revisions es va detectar la desaparició d’un nombre important d’exemplars i que hi havia mossegades al voltant. Després d’una cerca, van identificar que el culpable era l’herbívor invasor, el coipú; i els Agents Rurals de la zona van confirmar la seva presència al voltant de l’estany. A partir d’aquí, els membres del projecte en coordinació amb el Parc Natural van decidir instal·lar un tancat de forat de malla petit per evitar l’accés d’animals.

Els informes dels darrers anys mostren que Sarcocornia perennis, i en concret la subespècie alpina, ha patit una davallada de més del 90% al parc natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. Es tracta d’una planta característica de les costes mediterrànies ibèriques i que fins el 2010 no tenia una categoria protegida per la UICN.

Per la seva banda, el capell d’aigua (Hydrocotyle vulgaris) fa temps que s’està vigilant per part dels científics i científiques i els Agents Rurals. Ara mateix s’estima una població estable, però amb només 10-20 individus. Com que viu en zones properes a abocaments de restes vegetals i proliferació del canyís, les accions de conservacions són encara més urgents. A Catalunya es pot trobar-la només al massís de l’Albera, tot i que antigament també s’havien citat en d’altres àrees.

Per últim, el jonc florit (Butomus umbellatus) és una planta que neix i creix als marges de recs i camps d’arròs, zones delicades per l’ús d’herbicides i de maquinària pesada. Ara mateix només se’n coneixen dues poblacions a l’Empordà i està en perill per la UICN des del 2001 i també al catàleg de flora amenaçada del país. Val a dir que tant aquesta espècie com Hydrocotyle vulgaris són força habituals en els circuits comercials internacionals de plantes aquàtiques ornamentals i deuen entrar a Catalunya de manera irregular. Una paradoxa important, ja que mentre estanys privats poden tenir aquestes varietats domesticades, les silvestres estan desapareixen de la geografia catalana.

Segons els criteris de la llista vermella de la UICN, a Catalunya hi hi 37 espècies de plantes estan en risc.