Fa massa temps que la llengua catalana s’ha convertit en munició política, utilitzada com a arma llancívola en els plens municipals. Mocions que es presenten més per marcar posicions que no pas per transformar realitats, debats que acaben convertint-se en retrets i desqualificacions, i acords que mai no arriben a materialitzar-se. Però la llengua, més enllà de ser patrimoni de tothom, és també la nostra eina comuna de cohesió. Per això, és urgent girar full i començar a construir un terreny compartit que posi el benestar dels ciutadans per damunt de la dialèctica partidista. El català és un espai compartit, no una batalla.

Davant l’evident retrocés en l’ús social de la nostra llengua, cal una resposta decidida des del món local. Els ajuntaments són el territori propici per fer els processos d’acolliment, també en l’àmbit lingüístic. I aquí la política lingüística ha de deixar de ser només vertical, de dalt a baix, per passar a ser horitzontal: una xarxa viva on l’Ajuntament dialoga i treballa colze a colze amb associacions, entitats, escoles, empreses i ciutadania. La implicació directa dels diferents actors locals és clau perquè les accions no quedin en paper mullat.

No n’hi ha prou amb aprovar mocions simbòliques ni amb discursos inflamats. És bàsic crear un consens sobre les polítiques per desenvolupar, que es facin taules per la llengua i que hi hagi no només acord en les accions per fer, sinó també seguiment i compromís en l’execució. En definitiva, cal un pacte de país traduït a escala local, on el treball conjunt substitueixi el tacticisme partidista.

El futur del català no es juga només en grans lleis ni en institucions nacionals, sinó en el dia a dia dels nostres pobles i ciutats. I és en aquest terreny proper on els representants públics tenen l’oportunitat —i la responsabilitat— d’abandonar la lògica del titular fàcil i apostar pel consens real. Perquè la llengua, la nostra llengua, només avançarà si hi ha voluntat de compartir-la, de cuidar-la i de fer-la créixer entre tots.