Us heu adonat que a les xarxes socials cada cop hi ha més nanos amb la cantarella que si ets pobre és perquè tu vols, que la mentalitat ho és tot i que els impostos són un robatori?
I la pregunta és: de debò ens estem empassant això?
Perquè el problema d’aquest discurs no és només que sigui simplista. El problema és que ens està convertint en una societat molt més freda i molt més insensible. Quan et convencen que cadascú té exactament el que es mereix, deixes de mirar el món amb empatia. La pobresa ja no és una qüestió social; és una mena de defecte personal. Segons aquesta gent, tot es resumeix en una frase de tassa motivacional: “si vols, pots”.
I si no pots? Doncs deu ser culpa teva.
Les xarxes han convertit aquesta idea en un espectacle bastant grotesc. Es glorifica el “tauró”, el paio que dorm quatre hores, que et diu que descansar és de febles i que veu qualsevol ajuda pública com si fos comunisme soviètic. Els impostos són “un robatori”, demanar ajuda és “mentalitat de pobre” i qualsevol cosa que no sigui produir diners sembla una pèrdua de temps.
Tot s’ha de monetitzar. Tot s’ha d’optimitzar. Fins i tot les relacions personals. Ja no fas amics: fas networking. No descanses: “recarregues”. No vius: rendeixes.
I mentrestant, la idea de comunitat se’n va per l’aigüera.
És bastant irònic que visquem en l’època on més es parla de llibertat individual i alhora sigui quan més sola se sent la gent. Potser perquè aquest discurs del “si vols, pots” porta trampa. No només et promet que arribaràs lluny. També et diu que, si fracasses, l’únic culpable ets tu mateix. «Que no ho volies prou»
I això, sincerament, és una barbaritat.
És clar que l’esforç importa. I molt. Ningú construeix una vida digna únicament amb bones intencions. Però reduir el destí de les persones a una qüestió de mentalitat no és inspirador: és cruel. Perquè invisibilitza les estructures que condicionen la vida de milions de persones i converteix la desigualtat en una cosa gairebé natural.
Una societat sana no hauria d’obsessionar-se a fabricar guanyadors, sinó a evitar que qui ensopega quedi abandonat. Hauria de mesurar el seu èxit no pel nombre de milionaris que produeix, sinó per com tracta aquells que no poden seguir el ritme. Perquè el veritable progrés col·lectiu mai no ha consistit que uns quants aconsegueixin un iot, sinó que la majoria pugui viure amb dignitat, estabilitat i esperança.
Hem acabat confonent independència amb egoisme, autoestima amb superioritat moral i èxit amb acumular coses que no necessitem per impressionar gent que ni tan sols ens cau bé.
I potser convindria recordar una cosa molt simple, encara que avui sembli gairebé revolucionària: ningú tira endavant tot sol.
