Aquest dimecres vaig assistir a un concert —de piano, violoncel i percussió— al pati de Can Quintana, a Torroella de Montgrí. El concert formava part del festival que organitza Joventuts Musicals i que dirigeix amb molt d’encert la Montse Faura —directora amb criteri, discreta i eficient, i que ha sabut, amb el pas dels anys, bastir una cosa raríssima en el nostre país: un festival on no s’hi crida.

El pati de Can Quintana és un lloc recollit, silenciós, envoltat de parets velles que respiren una certa gravetat empordanesa. Hi ha espais que imposen respecte sense haver de dir res: aquest n’és un. La música hi arriba neta, sense rebotar en artificis ni pantalles. Tot hi sembla més a prop, més humà, més real. Ideal per a un concert com el que va oferir el pianista Marco Mezquida.

Mezquida no fa concerts. Fa viatges. I aquest —com indica el títol de la seva proposta, Ravel’s Dreams— era un viatge a través dels somnis, o millor dit, una mena d’assaig sonor, dispers i personalíssim, sobre l’obra de Maurice Ravel, que fou un compositor molt francès (tot i que Mezquida en va dir que era el més espanyol dels compositors francesos), molt refinat, molt calculador i, alhora, d’una emotivitat extrema. Mezquida agafa aquests temes —la pavana, el bolero, els petits fragments d’aquella música que sembla feta amb rellotgeria suïssa— i els submergeix en una mena d’improvisació, que no és ni jazz ni clàssic ni res concret. És ell.

El resultat és una música lenta, fonda, plena d’ombres i de repeticions subtils. El pianista va molt ben acompanyat: un violoncel que gemega com un home vell quan li fan mal les cames, i una percussió que no fa mai nosa i que s’entortolliga amb el piano com si fos una respiració compartida. Hi ha un moment, al mig del concert, en què no saps si estàs escoltant una partitura de Ravel, una cançó popular corsa o una peça de cabaret alemany. Tot és possible, però res no grinyola.

El públic, assegut, callat, va escoltar amb una atenció que ja és difícil de trobar en gaires concerts d’estiu. Aquí rau el mèrit —no només de Mezquida, sinó del festival. Aquest festival no ven focs artificials. No ven experiències, ni gin-tònics, ni foodtrucks. Aquest festival ven silenci. Ven pausa. Ven el dret a no fer res més que escoltar.

Quan, al final es va acabar el concert i vam sortir al carrer pensava que l’eslògan del festival —“A recer de la fúria del món”— no era cap exageració poètica, sinó una pura descripció.

Vivim envoltats de soroll, d’estímuls i d’una pressa malaltissa. I, de tant en tant, algú com la Montse decideix aixecar una tenda, un recer, una ombra amable on la música torni a ser una cosa útil, com ho és un banc a la vora d’un camí o una cadira vella en una cuina.

Anit, a Can Quintana vaig tenir la sensació que la música sola i desprovista d’artificis encara podia tenir sentit. I això, a aquestes altures, no és poca cosa.