L’envelliment de la població a Catalunya és una tendència creixent arreu del país. De fet, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, 9 de cada 10 municipis catalans augmentarien els habitants de més de 65 anys durant la pròxima dècada. A més, aquestes dades s’accentuen en les localitats menys poblades, on entra en joc un altre factor: la falta de relleu generacional en els oficis tradicionals.
El descens de la natalitat és una de les causes principals d’aquesta tendència, però no n’és l’única. La capacitat d’aglomeració de les grans ciutats en l’àmbit cultural, social i sobretot laboral provoca que, cada cop, més joves abandonin el poble per anar a viure a la ciutat.
La situació al Baix Empordà
El Baix Empordà no n’és una excepció. La proximitat de Girona i el pol d’atracció que representa Barcelona, sumat a la manca d’oportunitats laborals de la comarca en determinats sectors professionals, suposen que la població jove baixempordanesa, molt sovint, no tingui cap altra elecció que marxar del seu municipi natal.
És el cas de la Raquel, de Palamós, qui va viure a Girona durant els quatre anys de l’etapa universitària. Després va estudiar un màster a Barcelona, on va trobar feina, i des de llavors continua residint-hi. La Raquel explica que va prendre la decisió de quedar a la capital catalana tot i el greu problema d’oferta de lloguer.
El motiu principal de la Raquel per viure a Barcelona des de fa cinc anys és la seva professió. Ella és periodista, va estudiar Comunicació Cultural a la Universitat de Girona, i a Palamós no sorgeixen oportunitats laborals d’aquest àmbit. De fet, si la Raquel pogués treballar de periodista a Palamós, no s’ho pensaria dos cops.
Un trajecte molt similar ha viscut la Mari, de Palafrugell. També va estudiar una carrera universitària a Girona i, després, un màster a Barcelona, on actualment resideix i treballa. La Mari no es veu a si mateixa tornant a Palafrugell, fonamentalment per la situació laboral, però també perquè els seus amics de tota la vida tampoc hi viuen.
Encara que el motiu pel qual va decidir anar a viure a Barcelona va ser primer acadèmic i posteriorment laboral, la Mari també destaca altres aspectes importants més enllà de l’horari professional. En especial, l’àmplia oferta cultural i social de Barcelona envers la de Palafrugell.
A més, un aspecte bàsic per la Mari és la mobilitat. Ella no té el carnet de conduir i creu que, ara mateix, és impossible viure a Palafrugell i treballar en el seu sector sense un cotxe disponible. En canvi, a Barcelona el transport públic és el seu pa de cada dia.
La Lluna és de Torroella de Montgrí, encara que ja fa uns anys que treballa a Girona i hi viu compartint pis. Les oportunitats laborals dins el seu sector són molt més nombroses a la capital gironina que a la seva Torroella natal. Així i tot, encara que trobés un lloc de treball al seu poble o als voltants, l’única solució per ella seria tornar a viure amb els seus pares a causa de la problemàtica creixent dels preus de lloguer.
L’Helena, en canvi, és de la Bisbal d’Empordà i viu a la Bisbal d’Empordà. Durant la seva etapa universitària, a Girona, va començar residint a la ciutat, però quan va començar el segon curs va tornar a viure a la Bisbal. Considera que no va ser una bona decisió, en gran part per la mala combinació del transport públic amb els horaris de classe.
Després del grau universitari, va cursar un màster a Barcelona mentre seguia residint a Girona. Poc després d’acabar-lo i en plena recerca de feina del seu àmbit, l’Helena va tornar a la Bisbal. Tot i que treballa a Girona, es trasllada cada dia amb cotxe. No veu el transport públic com una opció fiable i, a més, residir sola a la ciutat comporta uns preus prohibitius.
Solucions escasses
Sembla evident, doncs, que l’oferta laboral dels municipis del Baix Empordà no pot competir amb Girona i Barcelona. El canvi de tendència professional dels últims anys, sobretot a partir de la revolució tecnològica, beneficia les grans ciutats i deixa de banda els municipis menys poblats.
L’encariment progressiu del preu dels lloguers, dels productes i dels serveis en combinació amb la falta de relleu generacional propicia que molts petits negocis es vegin obligats a tancar. I si cada cop hi ha menys negocis, també hi haurà menys oportunitats per als joves treballadors.
Diversos municipis de la comarca es troben en perill de convertir-se en pobles dormitori, en els quals el preu del lloguer és més assequible, però la vida social és nul·la. I, per molt que el lloguer no sigui tan prohibitiu com a Girona o a Barcelona, els joves tampoc tenen la solvència econòmica suficient per residir-hi.
Per tant, la solució per als joves baixempordanesos es redueix a dues opcions: viure a Girona o Barcelona compartint habitatge, o bé treballar en aquestes ciutats mentre viuen al seu municipi natal amb els seus pares. Per a la majoria, emancipar-se i treballar del que s’han format al seu poble són, ara mateix, paraules majors.
