Davant la tragèdia del País Valencià, vagi per endavant el condol sincer, la fraternitat, l’ajuda que puguem aportar i l’escalf que puguem fer els qui no som allà. Vagi per endavant, en una paraula, el respecte. Que és una cosa que no s’ha tingut massa en compte en la gestió d’aquesta DANA.
Respecte pels difunts. I per la gent que ha perdut persones estimades, amb xifres que són encara avui incertes però que ja esgarrifen. I no és qüestió de números, és qüestió de fer polítiques per tal que -si demà es produís un episodi similar, allà o aquí- la xifra sigui zero.
Respecte també per les persones que han perdut cases, cotxes, eines de treball o el que sigui. Sentir-te en qüestió de minuts víctima d’una tragèdia així només es consola amb respecte.
Respecte també a la gent que ajuda, amb els mitjans que té, o els que li deixen. Tant si ajuden amb diners, sí, amb diners, com si ho fan amb pics i pales. Amb mascaretes, botes d’aigua, pals d’escombra, cubells, fang fins a dalt i suant matí tarda i nit. Respecte infinit.
Respecte també pels serveis especialitzats, siguin policies, bombers, protecció civil i altres cossos de seguretat. Respecte, que la situació és més que greu.
Respecte pels qui voldrien fer bé la seva feina aportant tot el que sigui per tornar a la normalitat.
Respecte també per la gent que s’indigna. Tant si tenen tota la raó del món, com si no la tenen tota. Però hem de ser respectuosos amb l’espiral de dolor que hi ha, que es tradueix de moltes maneres en el comportament humà.
En aquesta crisi, que passarà a la història de la comunicació com una lliçó pràctica del que no s’ha de fer mai, s’ha trobat a faltar en els moments crucials, l’avís, la prevenció, la norma, el criteri. I això, lligat a la desinformació, el descontrol, la falta de lideratge, ha provocat la segona part de la desgràcia. La primera part és la natural i davant la natura abraonada probablement poca cosa s’hi pot fer. Però quan el llop marxa, la gestió es queda. I la comunicació és gestió, fonamental.
Portem dies sentint-ho: estic d’acord en què faltava un portaveu com a la pandèmia, on hi havia ‘Fernando Simón’, o equivalent, que sortís des del minut zero, que conegués els protocols i assenyalés les instruccions amb vehemència. Algú capaç de transmetre paraules precises, adients, i de solvència tècnica, tot intercalant alguna paraula d’ànim, d’acostament, i de motivació. La bona comunicació, en definitiva. Aquesta matèria, la comunicació, sí que ha estat totalment mancada de respecte, una vegada més.
