Els qui em coneixeu ja sabeu que això de les Festes de Primavera i el Carroussel Costa
Brava no és exactament una afició. És una d’aquelles passions que t’acaben organitzant el
calendari, ocupant-te mig cervell durant mesos i fent-te dedicar moltes més hores de les que
qualsevol persona assenyada consideraria raonables.
I després de tota una vida vivint-ho des de dins, he observat una cosa que passa cada any:
al final del Carroussel, molta gent plora. No tothom, però molta gent. I no parlo només de mi.
Parlo de comparsaires, carrossaires, voluntaris i persones que fa setmanes o mesos que
viuen per aquell diumenge.
Sempre m’ha semblat fascinant.
Perquè la majoria arribem al final absolutament destrossats. Després de mesos de reunions,
de nits a la nau, de cosir, pintar, construir i improvisar solucions impossibles, arriba el
diumenge. I aquell dia ho dones tot. Fins a l’última gota d’energia, força i emoció.
Durant unes hores només existeixen la colla, la comparsa, la música i aquella obsessió
compartida perquè tot surti tan bé com sigui possible. I quan s’acaba, el cos afluixa. Però
sobretot afluixa el cor.
És difícil explicar-ho a qui no ho ha viscut. De fet, crec que és impossible. Perquè no és
tristesa. És aquella emoció estranya que apareix quan portes mesos deixant-hi una part de
tu i, de cop, t’adones que s’ha acabat. Com si durant tot aquest temps haguessis anat
acumulant cansament, nervis, il·lusió, orgull i estima, i de sobte tot sortís alhora.
I llavors plores.
Plores per la colla, per la gent que tens al costat, per les hores compartides i pels qui hi eren
abans. Perquè aquella colla que un dia va començar sent un grup de gent fent una
comparsa acaba convertint-se en una família. Gent amb qui has rigut, has discutit per
autèntiques bestieses i has compartit records que t’acompanyaran tota la vida. Gent per qui,
arribat el moment, ho donaries absolutament tot.
I també plores perquè, durant uns instants, veus desfilar davant teu una part del que és
Palafrugell. Els teus amics, els teus veïns, els fills dels qui abans sortien amb tu i la gent
amb qui et creues cada dia pel carrer. I entens que aquesta festa no la fan només les
carrosses. La fa la gent.
Potser per això també emociona tant. Perquè en una època en què gairebé tot ens empeny
a anar per lliure, el Carroussel és una demostració extraordinària del que som capaços de
fer quan treballem plegats. Centenars de persones compartint hores, esforços i il·lusions per
construir alguna cosa molt més gran que qualsevol de nosaltres.
I el més extraordinari és que tot això es fa voluntàriament. Ningú cobra. Ningú obliga ningú.
I, malgrat això, centenars de persones decideixen dedicar una part important de la seva vida
a una festa que senten seva.
I aquí hi ha el problema.
Perquè quan ho has viscut és molt difícil sortir-ne.
Cada any et promets que l’any següent t’ho agafaràs amb més calma. Que no hi dedicaràs
tantes hores. Que dormiràs més. I cada any acabes fent exactament el contrari. Perquè
arriba un moment que ja no participes només en una festa. Participes en una història
compartida. En una manera de ser. En una part de la identitat de Palafrugell que també
acaba formant part de la teva.
A vegades parlem molt de patrimoni. Però el patrimoni més valuós no és el que es guarda
en una vitrina. És el que la gent sent com a propi. El que la gent estima tant que hi dedica
una part de la seva vida.
Potser per això tanta gent plora al final del Carroussel. Perquè en aquells últims metres no
només s’acaba una rua. Durant uns instants entens que formes part d’alguna cosa que
centenars de persones han decidit estimar, construir i transmetre. I realment, hi ha poques
coses més poderoses que això
