Pokémon: detectiu Pikachu

Les pel·lícules basades en videojocs són un subgènere en ell mateix. Part del problema d’aquestes adaptacions és precisament aquest, la poca capacitat d’aquestes pel·lícules d’adaptar-se al llenguatge cinematogràfic. Curiosament, Pokémon: detectiu Pikachu, sense pretendre la grandiloqüència de les adaptacions de videojocs, s’adona que el secret per triomfar és tractar els personatges amb cura i en fer una pel·lícula per fans que pugui entrar-hi també els que coneixen poc aquest món. Sense cap mena de rubor us dic que Pokémon: detectiu Pikachu és la millor pel·lícula que s’ha fet que adapta un videojoc.

Amb això no vull dir que sigui perfecte o que no tingui mancances importants, però el que és innegable és que s’ha fet un pas importantíssim en el que és l’adaptació d’un videojoc al cinema. 

Primer de tot hauríem de recordar que el fenomen de Pokémon va néixer el 1995 en la consola de Nintendo, Game Boy, i ha crescut en l’anime, el manga, les cartes i les aplicacions. Els Pokémon (coneguts també com a Pocket Monsters) van ser creats pel japonès Satoshi Tajiri. Curiosament els Pokémon van passar a ser coneguts per un públic més ampli a partir de l’any 2016 amb l’aplicació Pokémon Go, en què, a través de la tecnologia de realitat augmentada, qualsevol es podia convertir a través del telèfon mòbil, en un mestre Pokémon. 

Per distanciar-se de la sèrie de pel·lícules d’animació protagonitzades per Ash Ketchum, els productors van decidir adaptar el videojoc Detective Pikachu, en el qual el Pokémon més famós del món es converteix en una mena de Sherlock Holmes amb gorra, lupa i pipa inclosa. Les peculiaritats d’aquest joc han permès fer que Pikachu, en aquesta ocasió, parli i no es limiti al seu “pika pika”. 

La trama comença amb la desaparició del detectiu privat Harry Goldman. El seu fill Tim, de 21 anys, intentarà esbrinar què li ha passat al seu pare amb l’ajuda de l’antic Pokémon de Harry, el detectiu Pikachu. Mentre passegen per Ryme City, una metròpoli moderna on humans i Pokémon comparteixen espai, es troben a diferents pokémons dels qui extreure informació fins a descobrir un complot que podria acabar amb la convivència de les dues espècies i amenaçar l’univers.

Ryan Reynolds posa la veu a Pikachu, que continua essent tan encantador com sempre i que ràpidament es posa el públic a la butxaca. Els diàlegs que pronuncia Reynolds són fantàstics i fan que l’experiència sigui millor. Més problemes té el protagonista humà, Justice Smith, ja que les seves limitacions interpretatives fan que la seva interacció amb els personatges digitals no ens la creiem en moltes ocasions. 

Un dels millors aspectes de la pel·lícula és el visual. Els Pokémon llueixen molt bé, especialment Pikachu amb totes les seves textures. És extraordinari i mai els havíem sentit tan reals. 

Ja hem dit abans que el punt fort de la pel·lícula són els personatges, tant els humans com els Pokémon, però a més, hi ha un esforç en fer una trama de cinema negre, per a tots els públics, que tingui elements de suspens i intriga. És cert que la trama del misteri és senzilla, però no hem d’oblidar a quin públic va dirigida principalment. 

Per altra banda, la part estètica també està ben cuidada perquè també ens condueixi al cinema detectivesc. I és que els carrerons de Ryme City de nit, m’han recordat en més d’una ocasió als de Blade Runner. 

Pokémon: detectiu Pikachu és una bona pel·lícula, millor del que pugueu pensar. Els fans la gaudiran molt fent una llista de tots els Pokémon que identificaran, i la resta només cal que es deixin endur per la història i els personatges. A partir d’ara, si hem de tenir un referent sobre una bona adaptació d’un videojoc, aquesta pel·lícula en serà l’exemple que es poden adaptar i fer-ho bé.
Trobaràs una ressenya de la pel·lícula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a iTunes, link a iVoox.