Hi ha nits que et poden sorprendre sense esperar-ho. Així ha estat la meva primera vegada davant d’un espectacle de dansa, i no qualsevol: veure Sara Baras en plena acció al Festival de Porta Ferrada, amb un ambient i una temperatura immillorable.
Confesso que fins ahir no havia assistit mai a un espectacle de ball. El flamenc, per mi, era fins ara una paraula gran, amb ecos d’Andalusia i força escènica, però també una mica desconeguda. Però des del primer cop de taló de Sara Baras, vaig entendre que allò no era només dansa. Era veu, cos, ànima i terra. Era un idioma nou, però que s’entenia sense haver-lo estudiat mai.
El seu espectacle Vuela, un homenatge al mític Paco de Lucía, va mostrar la màgia que existeix entre la música i el moviment. Però més enllà de l’homenatge, el que es va viure a l’escenari va ser pura emoció. Cada moviment seu és precís com un bisturí i, alhora, carregat de vida. El seu cos parla: crida, sospira, pregunta i respon. Sense necessitat de dirigir-se directament al públic en cap moment, ja que no va fer falta, el seu ball va transmetre i emocionar a tots els que érem allà.
Va ser impossible no deixar-se emportar pel compàs, pel ritme que et feia vibrar els ossos, per la connexió brutal amb els músics que l’acompanyaven —impecables, generosos, igualment protagonistes. Hi havia un respecte profund per cada nota i un amor evident per l’ofici. I enmig de tot, Sara Baras, que va aconseguir connectar tant amb el públic, que fins i tot la gent es va aixecar a aplaudir abans que acabés l’últim compàs.
Per ser la meva primera vegada davant d’un espectacle de ball, la veritat és que no hauria pogut començar millor. Sara Baras ofereix un flamenc intens i directe, sense ornaments innecessaris. Una experiència que, sense buscar-ho, em va deixar amb ganes de seguir explorant aquest món.
