Spider-Man: Lejos de casa (sense espòilers)

spider-man:-lejos-de-casa-(sense-espoilers)
Ambientada posteriorment a Vengadores: Endgame, Spider-Man: Lejos de casa posa punt final a la fase 3 de Marvel Studios.
Spider-Man: Lejos de casa funciona a tes bandes: la primera, com un epíleg de Vengadores: Endgame, se’ns explica com funciona el món després que la meitat de la població del planeta desaparegués durant 5 anys i com ha afectat Peter Parker la mort de Tony Stark, el que fins aleshores era el seu mentor; la segona, com a pel·lícula individual pròpia, com una comèdia adolescent de superherois; i la tercera, posa les bases a la fase 4 i a establir a Spider-Man com el nucli central sobre el qual girarà el futur de l’MCU, en el lloc que fins ara ocupava Iron Man. 
La premissa argumental portarà a Peter Parker (Tom Holland) i als seus companys de classe a un viatge per algunes ciutats europees com Venècia, Praga, Berlín o Londres per treballar en un projecte de ciències. Durant el viatge, Peter pretén trobar el millor moment per confessar a la seva companya, Michelle Jones (Zendaya), MJ pels amics i amigues, que n’està enamorat. Però en la primera aturada del viatge, a Venècia, és reclutat per Nick Furia (Samuel L. Jackson) i Maria Hill (Cobbie Smulders) de SHIELD perquè treballi al cantó de Quentin Beck, àlies Mysterio, un ésser provinent d’una Terra paral·lela que persegueix a uns éssers anomenats els elementals, que provenen del seu món, i estan formats de terra, aigua i foc.
La pel·lícula es divideix clarament en dues parts. La primera, quan explora més les relacions entre els adolescents, i té els referents en les pel·lícules de John Hughes com Todo en un día o El club de los cinco, així com la part de comèdia de viatge, en què és difícil que no ens vingui al cap Las locas vacaciones europeas de una família americana de Chevy Chase amb el National Lampoon. La segona és ja la més superheroica i clàssica en els termes de gènere i que ens regala les millors escenes d’acció que hem vist en les pel·lícules d’Spider-Man. Aquí ens nota que la pel·lícula és ambiciosa, creix respecte a la primera part, i això fa que la pel·lícula millori a cada moment. 
La història d’Spider-Man ha vingut marcada sempre pel poder i la responsabilitat i l’anomenada en els còmics sort Parker, que consisteix en el fet que tot li surti malament, com ara que hagi de deixar plantada la noia que li agrada perquè ha de salvar el dia. Tots aquests elements que fan que Spider-Man sigui Spider-Man, són presents en aquesta pel·lícula, per més canvis estètics que s’hagin introduït. L’essència del personatge i dels còmics està per tot arreu, malgrat que l’entorn és diferent, amb la clara intenció de no repetir per enèsima vegada el que ja vam veure en les pel·lícules de Sam Raimi o Marc Webb. Stark és el nou oncle Ben pel Peter de l’MCU. En cap moment li va parlar de poder i responsabilitat, però tot és aquí. Peter no està preparat per assumir la responsabilitat que des de tot arreu el pressionen perquè l’assumeixi, i la seva resposta constantment és fugir, per tant, la possibilitat de marxar de vacances amb els seus amics és ideal.
Un dels temes centrals de la pel·lícula és la maduresa de Peter Parker, tant en la part de deixar enrere ser un nen, en tota la part de comèdia adolescent de la pel·lícula, com el de les responsabilitats que haurà d’assumir com a superheroi, per les quals no està preparat. No obstant això, la pel·lícula vol deixar-nos clar que Spider-Man serà a partir d’ara l’eix central en què es mourà l’MCU, com fins ara ho ha estat Iron Man. 
Per primera vegada en la trajectòria cinematogràfica d’Spider-Man, s’està explorant la seva etapa d’adolescent d’institut. Marvel Studios no té pressa en portar el personatge i n’ha fet una clara planificació a llarg termini en què els elements més icònics aniran apareixent a poc a poc. Alguns d’ells ja ho fan en aquesta pel·lícula. Aquest és un Spider-Man en formació i en creació que a poc a poc arribarà en el punt de maduresa. Però Marvel no té pressa, ja va dir que volia que l’espectador creixés amb els anys amb el personatge, i ho està fent molt bé. Gaudim-ne.
La pel·lícula continua amb l’univers de personatges secundaris que vam veure a Homecoming, com Ned Leeds (Jacob Batalon), Betty Brand, Flash Thompsom i MJ. MJ no és Mary Jane Watson dels còmics ni la que coneixem de la saga de Sam Raimi, és un personatge nou que adopta les inicials d’un personatge conegut. Malgrat aquesta diferència, el seu personatge creix en aquesta pel·lícula. Tot i no ser la nostra pèl-roja favorita, és un molt bon personatge que té bona química amb Peter i que té les millors frases de la pel·lícula. Entra en l’univers d’Spider-Man Happy Hogan, que es trobarà amb Peter per superar junts el buit que ha deixat Tony Stark, i que interpreta de manera brillant Jon Favreau. El personatge de Favreau sempre ha estat els ulls de l’espectador en l’MCU i la seva entrada en aquesta pel·lícula es complementa molt bé amb Peter i explora el dol de la seva relació amb Tony Stark. Entre els secundaris no ens oblidem de la sensacional tieta de May que interpreta Marisa Tomei. M’agrada moltíssim com ha treballat aquest personatge i, com a Homecoming, m’he quedat aquí amb ganes de més May. 
Per altra banda, Jake Gyllenhaal interpreta a Mysterio. L’actor en fa una interpretació brillant,i està a l’atura de Michael Keaton de Homecoming. El Mysterio d’aquesta pel·lícula és tan perfecte com mai els fans del còmic haguéssim somiat com seria de veure’l al cinema. Malgrat que la diferència és que aquí se’ns presenta com un heroi i no com un malvat com en els còmics, tot que el que fa Mysterio, sobretot en la segona hora, tant visualment com interpretativa és memorable. Un encert brutal aquest Mysterio que Jon Watts sap com aprofitar l’apartat visual del personatge en pantalla, i mostrar el que és capaç de fer. No era una tasca fàcil pel considerat com un enemic menor del personatge en els còmics.
En aquesta pel·lícula més que mai no marxeu fins a l’última escena postcrèdits, ambdues són fonamentals per entendre el futur de l’MCU. En aquesta ocasió aquestes escenes, sobretot la primera, són essencials per a la trama i no només una picada d’ullet a l’espectador. De fet, la primera, probablement és la més important de l’MCU, per sobre de l’aparició de Nick Furia al final d’Iron Man. Us aviso que en aquesta escena passareu d’aixecar-vos de la butaca per aplaudir a caure de culs en qüestió de segons.
Per acabar, dir-vos que estem davant una de les millors i més divertides pel·lícules del personatge. Si tenim en compte que les dues primeres de Sam Raimi són les millors, aquesta vindria a ser la tercera. I que no quedi cap dubte, Tom Holland és el millor Spider-Man que hem tingut en pantalla, no només pel meravellós passeig que li “veiem” fer, si no per les seves capacitats interpretatives que li han portat a fer seu un personatge que es comporta com l’adolescent que és, tant en els moments de comèdia, com en els dramàtics. Feu-vos un favor i aneu a veure-la.
Si ja l’heu vist, us hem preparat un programa especial que trobareu a partir del minut amb espòilers. Gaudiu-lo! Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.