La 21a Fira d’Indians de Begur posa enguany el focus en el mar i la vela, dos elements imprescindibles per entendre la història dels milers de catalans que durant els segles XVIII i XIX van travessar l’Atlàntic per provar fortuna a Amèrica.
En una entrevista al programa Especial Fira d’Indians 2026 de Ràdio Capital, la historiadora Tate Cabré ha explicat com eren aquells viatges i, sobretot, què passava durant els més de dos mesos que els emigrants podien arribar a passar a bord.
A Begur, les dificultats econòmiques van empènyer una part molt important de la població a marxar. Segons Cabré, fins a un 25% dels habitants del municipi van emigrar a ultramar.
Entre els factors que expliquen aquesta migració hi havia la crisi provocada per la fil·loxera i els canvis en el mercat del corall, una activitat que havia estat especialment important a la zona.
Un viatge de més de dos mesos a vela
Els emigrants sortien inicialment des de ports petits amb embarcacions de cabotatge fins a ports de més dimensió, com Palamós o Barcelona. Des d’allà embarcaven en velers més grans.
Una de les rutes habituals baixava fins a l’estret de Gibraltar, continuava fins a les Canàries i, aprofitant els vents alisis, creuava l’Atlàntic fins al Carib.
Una altra possibilitat era navegar cap a Cap Verd i dirigir-se després cap al sud del continent americà, especialment cap al Riu de la Plata, l’Uruguai o l’Argentina.
Eren encara temps de navegació a vela, abans de la generalització del vapor, i la capacitat de les embarcacions variava molt. Cabré situa moltes d’aquestes travesses en vaixells de menys de cent persones.
Música i cançons per suportar la travessa
Una part de la recerca presentada enguany a la Fira d’Indians s’ha centrat en la vida quotidiana a bord.
Els viatges eren llargs i calia trobar maneres de passar les hores. La música hi tenia un paper destacat. Els mariners cantaven i tocaven instruments com la guitarra o l’acordió, i moltes cançons també servien per marcar el ritme de les feines manuals del vaixell.
Els treballs d’hissar les veles o recollir els caps es feien sovint acompanyats de cançons amb una pulsació molt marcada.
Cabré relaciona aquest univers musical amb els orígens de gèneres vinculats a la navegació, entre els quals les havaneres, nascudes en contacte tant amb els vaixells com amb els ports i les tavernes.
Carn seca i galetes dures com una pedra
Si l’entreteniment era important, encara ho era més la supervivència.
La falta de refrigeració condicionava completament l’alimentació. Dos dels productes habituals eren el tasajo, carn seca i deshidratada, i les anomenades galetes de mariner.
El tasajo es tallava a tires, es conservava amb espècies i s’havia de tornar a hidratar abans de consumir-lo.
Les galetes de mariner, en canvi, es coïen dues vegades perquè poguessin resistir durant molt de temps. El resultat era un aliment extremadament dur. Segons Cabré, sovint s’havien de trencar amb un martell i hidratar abans de poder-les menjar.
En alguns casos, els mariners podien arribar a consumir prop d’un quilo d’aquestes galetes al dia.
L’aigua dolça també representava un problema. Emmagatzemada durant setmanes en bidons, podia fer-se malbé, adquirir mala olor o directament esgotar-se.
La mort també formava part del viatge
Les travesses podien ser extraordinàriament dures. Les tempestes, els accidents laborals i la falta d’assistència mèdica provocaven morts a bord.
Quan un tripulant moria, el més habitual era embolicar el cos en un sudari, fer-hi una benedicció si hi havia un capellà a bord i llançar-lo al mar.
La situació podia ser diferent en el cas de passatgers rics o destacats. Cabré explica que existeixen casos documentats de persones embalsamades durant la travessa per poder retornar-ne el cos a terra.
Aquestes diferències també reflectien les desigualtats socials de l’època.
Històries petites que expliquen una història gran
La historiadora també ha recordat casos de persones que van marxar a Amèrica i mai no van tornar, fins al punt que les famílies els donaven per morts sense tenir-ne una certesa absoluta.
En alguns registres parroquials de Blanes, segons explica, hi consten misses dedicades a emigrants que havien desaparegut després de marxar a les Amèriques.
La situació alimenta també històries de dobles vides i dobles famílies, una realitat que Cabré assegura haver trobat repetidament durant les seves investigacions.
Per a la historiadora, són precisament aquestes petites històries locals les que permeten reconstruir el passat amb més precisió.
Una mirada que encaixa plenament amb la Fira d’Indians 2026, que enguany converteix el mar i la navegació en la porta d’entrada per entendre una de les etapes més decisives de la història de Begur.
