Assumim-ho. Hem perdut la batalla contra la bombolla immobiliària. Això no és nou i es remunta als anys 70, 80 i 90 i amb especial èmfasi amb la liberalització del sòl que va impulsar el govern de José María Aznar. Així doncs, partim de la base que el mal està fet i que hi ha entre poc i gens marge per rectificar.

Però es pot fer alguna cosa? Queda alguna opció de preservar els pocs espais naturals que tenim a casa nostra? En els dos anys que portem fent aquest informatiu hem parlat del cas del xalet del Golfet, de la Pineda d’en Gori, de la platja de Pals i de tantes altres polèmiques que tenen el seu origen en plans urbanístics pretèrits. La darrera en surar a la superfície és la polèmica generada per entitats mediambientalistes que denuncien la possible construcció de fins a 400 cases a la cala d’Aiguafreda, a Begur. Això ho vam explicar dilluns i el dimarts en una entrevista amb l’Alcalde Loureiro, aquest desmentia que fossin 400 sinó 180 i matisava que la modificació aprovada recentment per l’Ajuntament, no era sobre el número de cases (que ja venia fixat pel POUM antic) sinó sobre la necessitat de dotar de serveis (xarxa de clavegueres, carrers, enllumenat, etc…) la zona.

presumint que els respectius polítics són sincers quan afirmen no voler nous habitatges en zones naturals, tenen alguna eina que els faci prendre la decisió encertada?

Què es fa, quan s’arriba en aquest punt? L’alcalde de Begur (igual que el de Palamós, el de Palafrugell o el de Pals) han manifestat obertament que no volen més cases en zones verdes, però també admeten que no poden aturar aquests plans, ja que els propietaris de les respectives parcel·les tenen una sèrie de drets adquirits, que podrien desembocar en pluges de demandes i de retruc, en possibles indemnitzacions milionàries.

Així doncs, presumint que els respectius polítics són sincers quan afirmen no voler nous habitatges en zones naturals, tenen alguna eina que els faci prendre la decisió encertada?

Doncs no ho sé, però en aquest punt i en l’era de l’empoderament ciutadà, potser la ciutadania hauria de donar mostres més explícites i massives sobre la seva voluntat d’aturar projectes urbanístics que considera nocius. Potser valdria la pena que els ajuntaments quantifiquessin els possibles costos de la revocació de llicències i potser, amb aquesta informació a la mà, valdria la pena que la ciutadania decidís si està disposada a pagar el preu d’aquesta revocació (si és que la justícia així ho dictaminés).