El Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter és un dels espais més singulars i estimats de l’Empordà. Amb una orografia abrupta, vegetació garriguenca i una gran presència humana durant tot l’any —especialment a l’estiu—, aquest massís calcari es troba en una situació de risc altíssim d’incendi forestal.
El vent de tramuntana, la discontinuïtat hídrica i la manca de discontinuïtats naturals del paisatge fan que qualsevol ignició pugui convertir-se, en pocs minuts, en un foc descontrolat. A més, la seva proximitat a zones residencials, càmpings i camins molt transitats afegeix un component de perill per a les persones i els béns materials.
Un pla viu i actiu de prevenció d’incendis
A diferència d’altres espais naturals protegits del país, el Montgrí disposa des de fa anys d’un pla de prevenció específic, vigent i adaptat a les necessitats reals del territori. El document, revisat periòdicament pels ajuntaments de Torroella de Montgrí – l’Estartit, Ullà i l’Escala, es basa en un conjunt d’actuacions integrades que busquen prevenir l’origen dels focs, limitar-ne la propagació i facilitar les tasques d’extinció.
Aquest pla no és només un conjunt de bones intencions sobre el paper: és una estratègia aplicada sobre el terreny, any rere any, amb resultats visibles i valorats per tècnics, bombers i veïns.
Franges, camins i punts d’aigua: blindar l’espai urbà
Un dels pilars del pla és la creació i manteniment de franges perimetrals de protecció al voltant de zones habitades i infraestructures sensibles. Amb una amplada mínima de 25 metres, aquestes franges es mantenen lliures de vegetació inflamable per tallar el pas al foc en cas d’emergència. A urbanitzacions com Torre Moratxa, Torre Gran o Torre Vella, i a l’entorn de càmpings com Castell Montgrí, Les Medes o El Delfín Verde, les franges s’han obert i es netegen cada any fora de temporada de risc.
El pla també preveu la millora de camins forestals, per garantir l’accés ràpid dels serveis d’emergència, i la instal·lació de punts d’aigua estratègics per facilitar la recàrrega d’autobombes o l’operativa d’helicòpters.
Pastura dirigida: ovelles contra el foc
Una de les mesures més innovadores i eficients és la introducció de la pastura dirigida amb ramats d’ovelles i cabres. En diverses àrees del massís, com Mala Terra o Mas Sec, s’hi mantenen tancats de pastura on els animals s’alimenten de matollar i herbàcies seques, actuant com a autèntics tallafocs vius.
Aquest sistema, conegut com a silvopastura, redueix de manera natural la càrrega de combustible vegetal, afavoreix la biodiversitat i recupera pràctiques agrícoles tradicionals. El Montgrí ha estat un dels espais pioners en aquest tipus de gestió i s’ha convertit en model de referència per altres parcs naturals.
Vigilància humana i tecnològica
Durant els mesos d’estiu, el parc activa un dispositiu de vigilància diari, format per personal contractat i voluntaris de l’ADF Montgrí. Dotats amb vehicles 4×4 i equips de primera intervenció, patrullen els camins del massís amb capacitat de resposta immediata. A això s’hi suma la vigilància tecnològica, amb càmeres d’alta resolució instal·lades a punts estratègics, que permeten detectar columnes de fum en temps real.
Quan el nivell de risc és molt alt, el parc aplica restriccions d’accés motoritzat i, en cas extrem, el tancament total de l’espai, en coordinació amb els Agents Rurals i les autoritats de protecció civil.
La força d’una estratègia col·laborativa
Una de les claus de l’èxit del model Montgrí és la implicació coordinada de múltiples agents: ajuntaments, Generalitat, Parc Natural, ADFs, veïns, empreses, pastors i voluntaris. El pla no només s’aplica, sinó que es comparteix, es consensua i s’adapta a les necessitats i canvis del territori.
Aquest enfocament participatiu, que integra coneixement tècnic i saber local, és una mostra pràctica del que molts experts demanen per al conjunt del país: una prevenció connectada al territori i no pensada només des dels despatxos.
En un context de crisi climàtica, un model a seguir
El Montgrí no és aliè al que passa a la resta del país: el canvi climàtic, la sequera persistent i la pressió humana fan créixer el risc d’incendis a tot arreu. De fet, el debat sobre la vigència i adequació dels plans de prevenció als parcs naturals és viu i necessari. Arreu de Catalunya hi ha espais protegits que encara no tenen pla, o que el tenen desfasat, redactat amb criteris més urbans que forestals.
En aquest escenari, el cas del Montgrí destaca com una excepció positiva. No perquè el risc hagi desaparegut —que no ho ha fet—, sinó perquè existeix una estratègia sostinguda, adaptativa i activa, que fa del parc un espai no només més segur, sinó més viu, més gestionat i més coherent amb la seva funció ecològica i social.
