La nit es presentava prometedora al Festival de la Porta Ferrada, on les esperades actuacions de Nancy Rubias i Fangoria prometien traslladar els assistents a una època de música pop i electro dels anys 80 i 90.
L’ambient al Vilage del Porta Ferrada era el d’una reunió d’amics i d’amants de la música d’aquella època on de fons sonaven temes de Mecano.
El públic, a mesura que es concentrava davant de l’escenari principal, es mostrava impacient per l’inici del concert i això es reflectia en les mirades i els aplaudiments espontanis que sorgien de tant en tant. Les actuacions es van fer esperar trenta minuts abans no es van apagar el llums del recinte i tot va començar.
Nancys Rubias van aparèixer a l’escenari amb el seu estil únic i desacomplexat, on van omplir la nit de música, color i una energia vibrants que van captivar el públic des del primer moment.
Mario Vaquerizo, la carismàtica ànima del grup, va fer una entrada espectacular, mostrant el seu extravagant vestit negre apretat, despitragat i ple de brillants.
Les Nancys Rubias van oferir un espectacle que va superar totes les expectatives. El públic es va deixar emportar per la barreja de colors, ritmes i diversió amb cançons com “Alfabeto nancy”, “Yo sí bailo” o “Peluquitas”
L’apogeu de la nit va arribar quan, enmig de la seva actuació, es va parar la música i veus que l’acompanyaven i Mario Vaquerizo va demostrar la seva destresa i habilitat per improvisar, agafant el micròfon i acabant el tema acapella amb la seva característica veu. La multitud va respondre amb aplaudiments i crides. Per omplir el temps mentre els tècnics resolien el problema, Mario Vaquerizo va aprofitar per explicar una divertida historieta que va tenir a tota la multitud connectant amb ell.
L’actuació va acabar amb el conegut tema “Me encanta (I Love It)” i va fer que tothom saltés i ballés sense parar.
Després de l’eufòria desencadenada per les Nancys Rubias, la nit al Festival de la Porta Ferrada es va elevar encara més amb l’esperada actuació de Fangoria. Les vibrants melodies tecno pop van començar a omplir l’aire i a transportant el públic a una dimensió musical diferent.
L’escenari es va transformar en un univers de llums brillants i efectes visuals hipnotitzants on l’electrònica s’entrellaçava amb la veu potent de l’Alaska.
Però no només la música captava l’atenció, els ballarins que acompanyaven van aportar una dimensió visual fascinant a l’espectacle. Amb cada pas, els seus moviments coreografiats donaven vida a la música. A mesura que avançava l’actuació, els vestits eren més atrevits i brillants, creant un impacte visual que complementava a la perfecció l’ambient.
Alaska, amb la seva característica presència en escena, va interpretar èxits, com “Fiesta en el infierno”, “Un boomerang” “Bailando” y “Dramas y comedias”
Però el públic encara en volia més, així va culminar les actuacions amb “Heroes”, “No sé qué me das” y el conegut himne “A quién le importa” que va fer saltar i ballar absolutament tot el públic de pista i també al que estava assegut a la graderia.
La nit va acabar amb els 2 grups sobre l’escenari, Fangoria i Nancy Rubias un últim tema “Rumore” fent un bonic homenatge al mític tema de Raffaella Carrà.
