Un company advocat anglès amb discapacitat, John Horan, en una presentació seva sobre la participació de les persones amb discapacitat en els procediments judicials, ha descrit la seva lluita pels drets de les persones amb discapacitat com una lluita constant, decebedora a vegades. La decepció prové de la lentitud i dificultats en implementar legislació i principis a favor de les persones amb discapacitat que son vigents des de fa un grapat d’anys. Hi ha un munt de convenis internacionals i recomanacions d’organitzacions internacionals sobre bones pràctiques que, quan descendeixen del mon teòric a la pràctica, es fonen com la neu. A vegades costa entendre tanta lentitud per eliminar prejudicis i barreres, en especial en el tracte a les persones amb discapacitat intel·lectual, les quals son la diana més fàcil a tot tipus d’abusos.
Arribats a aquest punt, Horan deté el discurs i expressa la diferència entre una persona pessimista i una d’optimista. La persona pessimista s’atura, deixa que la situació s’imposi. En canvi la persona optimista fa una sola cosa més. Tan sols una pregunta que ho capgira tot: What can I do about it? Que puc fer-hi jo?
Pot semblar una diferència petita, però és el suficientment gran com per canviar-ho tot.
