En Miquel Curanta és el codirector de Ràdio Capital i és el director del Club TR3SC

 

La portada d’avui té poc component Empordanès. L’escric després de veure, al Teatre Lliure de Barcelona, In Memoriam. Una co producció entre el mateix teatre i el Festival Temporada alta, de Girona.

A partir de les vivències de 6 soldats de la quinta del biberó durant la batalla de l’Ebre de la guerra civil Espanyola, In Memoriam, retrata amb una fidelitat pasmosa, la miserabilitat a la que pot arribar la condició humana.

Em diuen que gairebé cada dia hi ha ex combatents de la batalla de l’ebre a la sala i els puc garantir, que IN MEMORIAM, no és pas una obra de teatre. De sobte, al sortir, em vaig adonar que el que he vist és un mirall on el reflex, és la vergonya que sento jo mateix, de formar part d’un país, d’un món que és capaç d’arribar a límits tan extrems.

I en aquest punt, quant després de gairebé mitja hora vaig ser capaç de parlar del que havia vist, l’estupor va donar pas a la ràbia de pensar que per més que passin anys, guerres, conflictes i misèries, no som capaços d’aprendre’n el més mínim.

Vivim ala banda rica del planeta. Hi han estudis que demostres que si la riquesa mundial es repartís a parts iguals, tots els països del món tindrien una renda per càpita similar a la que té l’Uruguai actualment i això són uns 23.000€.

Amb això, vull dir que no hem entès que la nostra riquesa i opulència va en contra de països amb grans conflictes armats. I que la primera conseqüència que en patim (i no és la més greu) és en forma de riuades de pobres desgraciats que han de fugir per cames cap a casa nostra, on, a més, els rebem amb les portes tancades de bat a bat.

Ens hauria de caure la puta cara de vergonya, cada vegada que diem despectivament la paraula moro, sudaka o altres adjectius similars. Hauríem d’amagar el cap a terra, com els estruços, cada vegada que veient un telenotícies, després de compadir-nos, patim per la misèria, la pobresa i la delinqüència que ens arriba cap a Europa.

En comptes d’això, hauríem de lluitar amb totes les nostres forces, per evitar que es repetissin escenaris com aquest de la batalla de l’ebre o de cadascuna de les guerres que han vingut després fins als nostres dies.

Si no som capaços de fer-ho, potser és que al final, ens mereixem totes i cadascuna de les guerres i misèries que ens puguin caure a sobre.