Divendres 3 de juliol de 2020. Avui acabem la temporada 2019-2020. És ja la cinquena temporada del nostre projecte informatiu, la cinquena del Supermatí. Cinc anys sent la vostra referència informativa per explicar-vos tot el que passa a baix de casa. I sense cap dubte, aquest ha estat l’any més complicat.
Recordeu-ho. Portàvem tot just un mes de Supermatí quan vam viure un episodi dels que marcaran la història del país. La sentència del procés, que condemnava Dolors Bassa i la resta de presos polítics a més de 10 anys de presó, i que va generar una onada de protestes com mai s’havien vist en la història recent de Catalunya. Concentrades sobretot a Barcelona i a les capitals de demarcació. Van ser nits de foc, fum i porres, i pels qui ens va tocar explicar-ho des de primera fila, també vam viure moments de pànic i neguit, però sobretot de tristesa, perquè aquelles protestes simbolitzaven un trencament de la nostra societat que encara no hem fet cap pas per guarir.
Passen les festes de Nadal, els desitjos d’un feliç 2020 per Cap d’any, i a finals de gener, un temporal anomenat Glòria va arrasar camps, camins, passeigs, cases i infraestructures. Van ser tres dies i tres nits interminables. De patir mentre dormíem, de confinaments, quan aquesta paraula ens sonava marciana. Però sempre recordaré el sol que feia aquell divendres, quan va parar de ploure, van marxar els núvols, i va quedar un vespre preciós. Esperem que de la tempesta que estem vivint ara, en aquests moments en una calma momentània, ben aviat en puguem veure el cel clar i blau de forma definitiva.
Els periodistes tenim una arma quan hem d’explicar coses així d’intenses, que és aïllar-nos una mica dels sentiments que ens generen les notícies, explicar què passa, i fer de notaris de l’actualitat. Us juro que, com a altres professions, com els metges, això és indispensable. Aquest any ha estat més difícil que mai. És impossible aïllar-se de tant patiment. I no puc deixar de pensar que encara n’hem explicat poc. Que molta gent ha patit en silenci, sola, a casa. I que els mitjans no hem sabut retratar l’abast real de què ens ha passat pel damunt. En aquesta última portada vull recordar totes les persones que han mort per COVID-19, i a totes les famílies que han passat un autèntic calvari. El millor homenatge és evitar que això torni a passar. I la clau la tenim tots nosaltres, però també les institucions. Si us plau, no ens falleu una altra vegada.
I mentre tot això ha passat, els mitjans de proximitat hem estat més necessaris que mai. Parlo d’aquells que fem informació de qualitat, treballada, jerarquitzada, i amb criteri periodístic, no polític. Dels qui donem veu als polítics, quan cal, no sempre, però sobretot a la societat civil. Les ràdios que acompanyem. I per això, vull felicitar la gran feina que han fet els companys de Ràdio Palafrugell i Ràdio Palamós aquests mesos. Un plaer llegir-vos, escoltar-vos, i fer-nos una competència sana que ens fa créixer a tots. Tant de bo trobem noves vies per col·laborar plegats.
Però deixeu-me que parli de nosaltres. Ràdio Capital hem estat més referència que mai. Aquesta temporada, pràcticament 300.000 persones heu llegit les nostres notícies, escoltat els nostres informatius, o cantat i ballat amb la millor música del món que programa en Marc Clapés. I a més, estem ajudant més de 100 empreses a tenir més difusió gràcies a la nostra Caixa d’eines. Mai abans havíem sigut tants, i esperem que no ens abandoneu mai.
Perquè tot això seria impossible sense vosaltres, però també sense tothom que fa aquesta ràdio. I deixeu-me que em recordi de cadascun d’ells.
L’Agnès Santos és l’última incorporació. Hi ha poca gent amb el seu esperit periodístic i amb la seva capacitat de buscar testimonis.
La Sandrine Buzenet també va començar amb nosaltres fa molt poc. No us descobreixo res si us dic que és francesa, viu a França. Però a França Franca, ben endins. No a la Catalunya Nord, que llavors es podria entendre que volgués treballar amb una ràdio del Baix Empordà. Tot el que fa ho fa amb passió i li vull reconèixer la facilitat com s’ha adaptat al periodisme, a la ràdio i a la nostra forma de treballar.
L’Àlex Mata l’escolteu cada tarda. No us diré l’edat que té, perquè no us ho creureu. Mantindrem la màgia de la ràdio. L’Àlex és el futur. Cosa que vol dir que tenim molta vida.
L’Alba Cunillera no falla mai. No és que estigui en segon pla. És que ella prefereix quedar-se al tercer o al quart. Però sense ella, tot això seria ben diferent. Estaríem més desordenats, seríem més lletjos, i pitjors persones.
Ràdio Capital devem ser l’única ràdio que té dos meteoròlegs propis. I quins meteoròlegs. Quina passió i quin coneixement desprenen. En Marc Vilà esperem que es pugui reincorporar ben aviat. El trobem a faltar. I a l’Albert Aparicio només li puc dir que gràcies. Que aprenc molt amb ell, i que per molts anys que sigui així.
I també devem ser l’única ràdio amb aquesta plantilla d’opinadors. Vull agrair els qui s’han incorporat aquest any. En Jaïr Domínguez, la Neus Mar, la Neus Colomer, i en Marc Casanovas. Al setembre hi tornem.
Ja acabo. En Pedro Ruiz. Una persona amb molt potencial a qui crec que cal seguir la pista perquè algun dia ens l’ensenyarà tot.
L’Eugènia Güell. Que bé treballar amb tu. Tot positivitat. Tot alegria i tot ganes. Sento que aquest any t’has fet la ràdio teva definitivament.
En Josep Lluís Vidal. Amb ell hem posat en marxa un projecte importantíssim, la Caixa d’eines, i en tenim molts de preparats que us sorprendran. Ben aviat, notícies. A més, per ell ha estat un gran any professionalment. Ha triomfat als Òscars de la ràdio catalana, als premis RAC. Espero que ben aviat puguis recollir-lo com et mereixes.
En Marc Clapés és qui ens fa grans 23 de les 24 hores del dia. Indispensable. Si us el trobeu pel carrer, el reconeixereu segur, digueu-li que us agrada molt la música que posem. Li farà il·lusió.
En Martí Saguer. Gràcies, Martí, per fer que tot soni. Per trobar solucions per tot. I per insistir i insistir i insistir. El server nou esperem que arribi aviat.
En Gerard Escaich. És que realment crec que fem un bon equip. Has treballat més que ningú, aquest any. I ho demostra que les notícies amb més repercussió han estat les teves. Felicitats i gràcies.
Miquel. Jo a la vida hi ha coses que no entenc. I una d’elles és que trobis temps per dedicar-te a la Ràdio, alhora que treballes incansablement en responsabilitats més elevades. És l’amor que tens per la teva criatura, que està més gran que mai, i que l’any que ve ja fa 20 anys. Li farem una festa sorpresa o una cosa d’aquestes que es fan ara.
I vull acabar parlant d’en Juli Pedrero. Vas marxar fa dues setmanes i a la cerimònia de comiat, el mossèn va dir una cosa que em va cridar l’atenció. Va dir que hi ha una certesa: que en Juli és viu perquè és amb Déu, que l’estima. O una cosa així. No et coneixia tant com per saber si te n’hauries rigut, d’aquesta frase. Però sospito que sí. Per això, jo la vull re-formular. Jo crec que en Juli viu en tots nosaltres, mentre la ràdio soni, hi hagi algú que se’n faci càrrec, i molta gent que l’escolti. I això passa ara, i passarà per sempre.
