En Dani Chicano és periodista i director de la revista Proscenium

Avui em serà difícil omplir aquest espai de manera adequada, segur de que no estaré a l’alçada. Ha mort la Cristina Cervià, actriu i directora de teatre gironina. M’agradaria tenir només la meitat del seu coratge. El que ha tingut primer per viure una professió com la seva, molt complexa, inestable, que t’obliga a qüestionar-te i revisar-te contínuament, a confrontar-te amb el que ets i el que fas, un exercici que pot resultar demolidor. Ho ha fet durant 30 anys de manera admirable. La seva veu és captivadora com poques puc haver sentit. És una veritable especialista en la lectura de texts, als quals dona sentit i plenitud, i és tot un caràcter, vital, directa, amb un meravellós sentit de l’humor i capaç de destil·lar una ironia que podia devenir sarcasme tallant com una fulla d’afaitar. Sempre saps quan està a la sala, especialment si l’espectacle és una comèdia o hi ha quelcom que li fa  gràcia, pel seu esclafit de riure característic i compartim el delit pel poeta i rapsode Josep Pedrals. Els darrers anys, a la Cristina li ha calgut encara més coratge i valentia per afrontar la malaltia i ens ha donat una nova lliçó de vida. Adéu, Cristina, adéu estimada. Et trobarem a faltar i trobarem a faltar la teva veu, aquesta, que recita amb mestratge el poema Un dia seré mort, de Martí i Pol. Servarem el teu record.

 

Un dia seré mort

i encara serà tarda

en la pau dels camins

en els sembrats verdíssims,

en els ocells i en l’aire

quietament amic,

i en el pas d’aquells homes

que desconec i estimo.

Un dia seré mort

i encara serà tarda

en els ulls de la dona

que s’apropa i em besa,

en la música antiga

de qualsevol tonada,

o encara, en un objecte,

el més íntim i clar,

o potser en els meus versos.

Digueu-me quin prodigi

fa la tarda tan dolça

i tan intensa alhora,

i a quin prat o quin núvol

he d’adscriure el meu goig,

perquè em sé perdurable

en les coses que em volten,

i sé que algú, en el temps,

servarà el meu record.