Hi ha espectacles que impressionen per la seva dificultat tècnica i n’hi ha d’altres que aconsegueixen una cosa més complicada: crear una atmosfera compartida entre centenars de persones desconegudes. Això és exactament el que ha passat aquest diumenge a la Bòbila amb L’Y-ànsia per volar, la proposta de circ artesanal d’Yldor Llach.
L’artista urgellenc ha convertit l’espai en un petit refugi per a la imaginació, amb un espectacle delicat, poètic i carregat de simbolisme. Des del primer instant, Llach ha convidat el públic —especialment els infants, però també els adults amb ganes de reconnectar amb el seu nen interior— a deixar-se portar per la fantasia i la idea impossible de desafiar la gravetat.
“‘L’ànsia per volar’ està inspirat en l’univers d’‘El Petit Príncep’, però no és un espectacle sobre ‘El Petit Príncep’. S’hi poden trobar pinzellades”, explicava prèviament l’artista. I efectivament, les referències a l’obra de Saint-Exupéry han aparegut subtilment durant tota la funció: en la roda Cyr convertida en una lluna metàl·lica, en la relació amb els objectes o en aquesta mirada innocent sobre les coses petites.
Un artista de circ artesanal
Amb una escenografia construïda artesanalment per ell mateix, Llach ha anat combinant humor fi, participació del públic i acrobàcies sobre bicicleta artística. “Sempre tothom ha compartit aquesta necessitat o aquesta intenció de volar. Jo de petit somiava que podia volar”, recordava durant l’entrevista prèvia a l’actuació.
Aquesta idea ha pres forma especialment en els moments damunt la bicicleta, quan l’artista s’ha enfilat dret sobre el manillar mentre la plaça sencera contenia la respiració. “Hi ha un moviment a la bicicleta en què em poso dret al manillar i és molt agradable sentir l’aire fent onejar la samarreta. Em porta a pensar que, si volés, la sensació seria semblant”, explicava.
Un dels instants més celebrats ha arribat amb l’aparició d’una petita titella de paper que, de cop i volta, s’ha convertit en un company capaç de volar per sobre dels espectadors. “Jo no puc volar, però la titella sí que pot”, resumeix Llach sobre l’essència de l’espectacle.
Quan la funció ha acabat, després d’un últim esclat poètic damunt la bicicleta, el públic s’ha posat dempeus en una llarga ovació. Més enllà de la tècnica, la plaça premiava la sensibilitat d’un espectacle que, durant una hora, ha fet creure a tothom que potser encara és possible volar.
