Pere Carreras és periodista begurenc

Aquests dies els comentaris que anem fent els col·laboradors de Ràdio Capital porten alguna recomanació d’un llibre. En el meu cas, i mai m’hauria imaginat que em passés, el llibre que us recomano és un dels que ens fan llegir a classe, a classe d’italià, que és ara mateix l’idioma que estudio i m’apassiona. No hauria pensat mai recomanar un llibre que ens fan llegir a estudi, però és que si no el recomano rebento. Perquè és un llibre boníssim i extraordinari. Estic parlant del clàssic del segle vint Afirma Pereira, de Tabucchi, que en italià és Sostiene Pereira. Crec que en castellà també ho van mantenir així.Jo normalment sempre he defensat que als centres educatius hi hagi lectures de curs. El debat de si és bona o perjudicial la lectura obligatòria,m’interessa bastant poc, i tiro pel dret defensant que és bo. Potser perquè en el meu cas sempre ens han donat per llegir llibres bons, tant a l’educació bàsica, com a l’institut o ara a l’escola d’idiomes. Sempre m’ha estat plaent.En el meu cas em va suposar un gran estímul llegir, com a lectura a classe, el Lazarillo; per entendre coses en l’edat que comences entendre coses. O el Quixot, lectura obligada uns quants anys més tard, també a l’institut. O l’Odissea d’Homer. O els poemes de Machado, de García Lorca, els contes de Pere Calders o el teatre d’Àngel Guimerà i Santiago Rusiñol. Per mi va ser sempre un premi, i va ser la porta d’entrar a nous horitzons en la literatura. Si no teníem prou edat per entendre els conceptes, o si ho llegíem obligats, m’és igual. A mi em va despertar el desig del llegir més i més, i crec que la missió es va acomplir.No se què fan llegir als joves d’ara als instituts, imagino que llibres encertats i llibres adequats a la comprensió de cada edat. Però en el meu cas ara, a l’escola d’idiomes, quan ja comencem a tenir una mica de soltura amb l’italià, estem llegint, a casa i a classe, el Pereira de Tabucchi. Ja l’havia llegit en català a finals d’aquells remots anys noranta quan servidor cursava la carrera de Periodisme. Ara el tinc com a lectura de classe i la veritat és que assaborint l’original italià, lligat amb el fet que ja no sóc tan jove, amb la musicalitat del text, amb les contradiccions del personatge, amb les accions que transcorren en una Lisboa salazarista, estic disfrutant moltíssim. I estic gaudint de les paraules, de la forma de l’escriptura, dels temps verbals, de la cortesia en els diàlegs i especialment aquest artifici literari, aquesta testimonianza, aquesta forma d’estil de la tercera persona tan original de Tabucchi… Estic disfrutant. Tant, que no n’he tingut prou amb rellegir un vegada i una altra molt esparts del llibre, sinó que a més he vist de nou la pel·lícula protagonitzada per Mastroianni -tot val a dir, amb una música esplèndida però amb un relat una mica planer-, i estic mirant d’aconseguir un còmic, també d’Afirma Pereira, que pel què he vist a internet ha obtingut nombrosos premis a França, té un dibuix extraordinari i una atmosfera lisboeta que remet el que en italià es diu afa, la xafogor, d’un atlàntic penetrant, d’un agost del 1938 amb pudor de fregit, tramvies, saudade, fados tristos i truites ales fines herbes. Quin gran escriptor va ser Tabucchi, i com disfrutareu si rellegiu, com jo, Afirma Pereira. És només una recomanació senzilla, afirma Carreras.