24.1 C
Pals
Divendres, 18 setembre 2020

Alonso Martinez

Amb l’habitual capacitat d’adaptació dels humans, els catalans escoltem la retransmissió del judici del Tribunal Suprem com si d’una competició esportiva es tractés, com si al final del dia calgués establir un guanyador i un derrotat.

Escoltem testimonis que formen part de diferents policies i per això és el moment de recordar que les hipòtesi policials són això: hipòtesi. Fins i tot si la Fiscalia i les altres acusacions les fan seves, segueixen essent hipòtesi insuficients per a condemnar.

En el cas del judici del Tribunal Suprem, el jutge desavesat a la instrucció s’ha agafat a la literalitat de l’atestat de la Guardia Civil per establir acusacions inflades de delictes que suposarien penes més impietoses que la presó preventiva que ja pateixen el acusats.

Però aquestes hipòtesis ara han de topar amb el relat de realitats també distorsionades segons la perspectiva del testimoni.
Com que vivim uns temps en que cal recordar el més bàsic; direm que en el títol primer, secció primera de la constitució, on es parla de drets fonamentals i de llibertats públiques hi figura la presumpció d’innocència i aquesta no queda alterada per cap relat grandiloqüent.

Els set homes del tribunal seran observats per tot el món en la seva funció de jutjar recordant que són els fets i no els relats el que s’ha de transcriure a la sentència.

Perquè qui millor va escriure aquesta substancial diferencia va ser Manuel Alonso Martínez, filòsof, advocat, ministre de Gràcia i Justícia en aquell llunyà 1882 quan s’aprovava una llei encara vigent que exigia als tribunals criteri per jutjar sense adscriure’s a les hipòtesi prèvies.

Caldrà recordar que Alonso Martínez és molt més que el nom d’una parada de metro de Madrid.

Temps de lectura: < 1 minut

Més àudios