Ara que ja ens podem desplaçar, podré per fi tornar a veure als meus pares en persona, des de Nadal que els veig només a través de videoconferències des del mòbil, són a Barcelona. Com jo, enamorats de Girona, de les seves platges, de la seva gastronomia, del seu sol, veneren a sa majestat Tramuntana, que en aquests temps ha bufat per emportar-se a part dels núvols que enfosquien un cel blau, una part d’aquest malson que tots patim.
Potser vindran a l’Empordà i compartirem una jornada caminant pel passeig de Ronda que va des de S’Agaró fins a Platja d’Aro i després d’un bon àpat a vora de mar a qualsevol indret de la platja de Sant Pol, gaudiré de la seva companyia amb xerrades properes i amb el caliu que només les seves mirades em poden transmetre o potser, baixaré des de Sant Feliu de Guíxols a Fenals, on tenen la seva segona residència que deu estar a falta dels seus acaronaments, trista i desemparada, i passejarem per la vila mentre ens estimem a menys distància però no amb menys intensitat.
Es parla molt de que els nostres majors, els nostres pares, han estat, des de fa una any, els que més han patit amb aquesta maleïda pandèmia: en xifres quantificables i estadístiques sí ho han estat, però molt poca gent parla de les xifres qualificables, les que per mi tenen més valor, les xifres que resten experiències compartides amb les persones que t’han donat la vida i que te la segueixen donant, les xifres que van en ambdós sentits, de pares a fills i de fills a pares.
Mai, des de que tinc ús de raó, m’ha mancat un t’estimo” diari de part de ma mare ni la seguretat que em transmet el meu pare, i això que sembla per molts una ximpleria, per mi ha pres més importància durant aquest any, que tenint-los a prop, no he pogut gaudir amb la proximitat que m’hagués agradat, sobretot pel seu bé.
Ara que ja ens podem desplaçar, no oblidem el que realment és important i desplacem-nos per ells, per tots els pares!!!
