Repeteixen Paul Rudd, Evangeline Lilly, Michael Douglas i Michael Peña, s’incorporen Michelle Pfeiffer com a Janet Van Dyne, l’Avispa original, Hannah John-Kamen, com a la malvada Ghost, i Laurence Fishburne com a Bill Foster, qui era Goliat en els còmics. Rudd torna a ser el perdedor adorable, i la seva química amb Lilly és boníssima. Per cert, a Lilly ja la veiem convertida en una superheroïna d’acció, i ens ha encantat. Michael Douglas és pràcticament omnipresent en tota la pel·lícula, i el seu Hank Pym esdevé més rondinaire i menys mentor, que era el paper que tenia a la primera, i resulta menys afable i més semblant al del còmic. Pel que fa a Michelle Pfeiffer, el poc que surt resulta encantadora i ens hagués agradat que hagués sortit més.
Aquesta pel·lícula resulta igual d’intranscendent i entretinguda que la primera, la particularitat és que està més enfocada a un públic infantil i familiar. Però d’això en fa bandera i aconsegueix tocar-nos la fibra, sobretot gràcies al magnífic treball interpretatiu d’uns actors i actrius sensacionals. Aquell punt de mala bava que va quedar del guió original d’Edgar Wright de la primera part no hi és, i Peyton Reed, que repeteix com a director, l’ha fet més seva i la pel·lícula és més blanca. El guió d’aquesta segona entrega ha anat a càrrec d’Andrew Barrer i Gabriel Ferrari, responsables de la reescriptura del guió d’Edgar Wright de la primera part, de l’actor Paul Rudd i del mateix director, Peyton Reed.
Ant-Man y la Avispa succeeix abans dels fets de Vengadores: Infinity War. Scott Lang es troba en arrest domiciliari després d’arribar a un acord amb la fiscalia arran dels fets succeïts a Capitán América: Civil War, en què Lang es va posicionar a favor d’Steve Rogers. Hank Pym i Hope Van Dyne li demanen ajuda a Scott perquè els ajudi a rescatar a Janet Van Dyne, l’Avispa original, que es troba atrapada en el Regne Quàntic.
La pel·lícula incorpora com a malvada Ghost, que va en la bona línia dels últims dolents de les pel·lícules Marvel des d’Spider-Man: Homecoming. Tot i que menys profunda que Killmonger (Pantera Negra) o El Buitre (Spider-Man: Homecoming), destaca sobretot pels magnífics efectes especials i com es mostren els seus poders en pantalla.
Ant-Man y la Avispa flirteja amb la sèrie B i ens retrotrau a les pel·lícules d’insectes dels anys 50 i també a clàssics dels anys 80 com El chip prodigioso, de les quals recull la innocència d’aquelles pel·lícules.
Els efectes especials són genials, i treu molt profit dels canvis de mida dels dos protagonistes principals. El canvi de mida dóna molt de joc, només cal veure l’escena d’acció a la cuina. També hem pogut veure grans idees com el laboratori portàtil, la caixa de Hot Wheels amb diferents models de cotxes i els rejoveniments de Douglas i Pfeiffer, una tecnologia cada vegada més perfeccionada i que farà un nou pas endavant a Captain Marvel ambientada en els anys 90, en la qual Samuel L. Jackson apareixerà rejovenit tota la pel·lícula amb l’aspecte que tenia en els temps de Pulp Fiction. I sense deixar l’escena dels cotxes, aprofitant que està ambientada a San Francisco, compta amb una persecució automobilista al final, absolutament brutal, que treu rendiment als sinuosos carrers de la ciutat.
Pel que fa a l’humor, és una combinació d’absurd i slapstick, que aposta per alguns gags repetitius, a l’estil Padre de familia, sobre el sèrum de la veritat, l’arrest domiciliari i l’agent Park, així com la repetició d’alguns dels millors moments de la primera pel·lícula, com el fet de mostrar com explica les coses el personatge de Luis.
Una les més celebrades connexions emocionals de la pel·lícula és la bonica relació pare i filla entre Scott Lang i Cassie. Estupendament escrita, amb una escena inicial que em va recordar moltíssim a la pel·lícula Dave made a maze, de la que no tinc dubtes que Ant-Man y la Avispa s’hi ha inspirat.
Entre les coses més ben cuidades de la pel·lícula, trobem els títols de crèdit, que se’ns mostren al final, absolutament meravellosos. Una obra d’artesania.
El guió és molt senzill i la cosa acaba confluent en diferents grups de personatges perseguint un gran McGuffin. Però sense cap dubte, el guió és l’aspecte més fluix de la pel·lícula, ja que es nota no prou treballat. Moltes vegades els personatges es van trobant sense cap explicació, per exemple quan els mafiosos arriben a l’empresa de seguretat de Lang.
Pel que fa a l’escena posterior dels crèdits, és prou important i planta pistes per una possible resolució a Vengadores 4.
Ant-Man y la Avispa, no intenta acontentar exactament el mateix públic que Vengadores: Infinity War, ja que va dirigida principalment als més petits de la casa, tot i que si els més grans volen i tenen ganes de sentir-se petits, també la gaudiran moltíssim.
