Tarda distreta la d’ahir amb la compareixença de la Presidenta de la Comunitat de Madrid Cristina Cifuentes, per defensar que va fer el Màster que diu que va fer, tot i que no consti enlloc, ni hi hagi ningú que l’hagi vist a classe ni hagi aportat cap prova que desmenteixi aquestes acusacions.
Per Twitter vaig veure algun comentari que preguntava si el que s’estava dirimint és si la Presidenta havia mentit o bé si simplement havia o no aprovat un màster universitari. No ho sembla, però el matís és important. Si el focus del debat ce centra en el màster, deixa de parlar-se de com un càrrec públic ha mentit vilment a la ciutadania i això, en un país on no dimiteix ningú i menys per haver mentit, és important.
Talment com a països de l’Europa moderna i democràtica que enumerem només a tall d’exemple: Al regne unit van dimitir desenes de diputats després que es fes públic que utilitzaven els seus iPads per a finalitats personals o per jugar en sessions a la cambra dels comuns. Una Ministra sueca va dimitir per presentar una taxa d’alcoholèmia lleugerament superior a la permesa (deixin-me recordar aquestes paraules de l’ex president espanyol José Maria Aznar, en una compareixença pública i amb aparent estat d’eufòria).
Una diputada alemanya del partit d’Angela Merkel va dimitir per haver mentit afirmant que s’havia llicenciat en dret, quan en realitat no tenia ni el batxillerat i altres dos diputats també alemanys van dimitir després que es descobrís que havien plagiat la seva tesi doctoral.
Hi ha una frase que diu que en política es pot dir o fer gairebé de tot, sempre que no t’enxampin i que quan això passa, has de plegar i marxar cap a casa. Doncs això deu ser així a tot arreu menys a Espanya on dir o fer (i vantar-se’n) tant com es vulgui, però de dimitir no se’n sent a parlar gaire mai. Potser sí que es pensen que dimitir no és un verb, sinó que és un nom rus.
