Avui que començo aquesta singular conversa amb tots vosaltres us confessaré a cau d’orella que en la meva biblioteca hi ha un racó de poesia, un refugi de poetes només per a mi. Quan la imaginació m’acompanya voldria fer-los parlar entre ells, que s’interpel·lessin, que un vers de Carner fos la resposta d’una estrofa de Ferrater. M’agradaria tenir aquesta capacitat. Sapigueu, des d’ara, que no la tinc.

“Si, tot està per fer i qui sap si sempre ho estarà, perquè desfem sense respir el que fem”

La realitat política d’aquests darrers dies a Catalunya i al món m’ha retornat al meu refugi. He rellegit una vegada més “L’àmbit de tots els àmbits”, el llibre de Miquel Martí i Pol, que Edicions del Mall va publicar per primera vegada el setembre de 1981.

Aquest llibre conté el vers més pronunciat en la pobra prosa política catalana “el tot està per fer i tot és possible”. Però aquest llibre inclou també un pròleg de Salvador Espriu que aconsegueix aquest diàleg entre dos grans poetes amb el que jo somio sovint.

Espriu ens diu que en la nostra entrebancada història literària hi ha alguns, no gaires, poetes de debò, i que Martí Pol n’és un. Ens avisa, però que ens falta perspectiva i sensibilitat per estudiar l’obra poètica d’aquest escriptor osonenc amb l’adequat rigor.

Aleshores, analitza el poema “Ara mateix”, el que enfila amb una reflexiva pressa una agulla, amb el fil d’un propòsit que amb un bri d’ironia diu que no ens diu, i es posa apedaçar tota la nostra roba nacional.

Espriu, que en aquelles dates tan especials, plenes d’esperança i de temors, afirma que prou que de veres ho necessitaria que apedacessin la nostra situació nacional; però també diu (en aquest diàleg extraordinari entre ells): Si, tot està per fer i qui sap si sempre ho estarà, perquè desfem sense respir el que fem.