Avui un amic comença una lluita que el portarà pel terreny pantanós del que sap on vol anar, però no té idea de com hi arribarà ni com es trobarà quan sigui al cap del camí.
Però el meu amic és fort encara que se n’amagui. La seva fortalesa rau en la seva capacitat de relativitzar els obstacles que s’anirà trobant. Potser per desconeixement, potser per inconsciència o potser perquè sap que no té més remei que reforçar-se i carregar-se de l’únic equipatge que s’emporta: l’optimisme.
El meu amic diu que no li agrada parlar, però fot uns “rollos” que Déu n’hi do. El meu amic sempre esquiva mèrits, però no saps com n’és d’exemplar la seva manera d’encarar els problemes i el meu amic no ho sap, però per a mi, és un exemple a seguir en moltes coses.
Aquest 2018 fa 25 anys que ens coneixem. Al principi coincidíem gairebé de manera casual. Després la distància que va posar pel mig la meva feina ens feia xerrar més per telèfon que cara a cara i alguns projectes compartits que ens vam anar inventant ens van tornar a apropar des de llavors i fins avui. Fins avui que comences un periple dolorós físicament per a tu i dolorós per als que patirem pensant en el teu dolor. Però de nou, la teva manera d’encarar-ho és una lliçó pels que com jo, parlem molt però ens caguem a sobre només de pensar en un viatge com aquest.
Així doncs, només espero que passi ràpid, passi bé i que puguem celebrar com cal aquests 25 anys de coneixença que si no m’equivoco, hauríem de celebrar durant el juliol. T’envio tota la força que sóc capaç d’acumular i espavila’t a acabar, que ens queda molt per fer.
