Alguns oficiants d’aquesta comarca fem les vacances quan els aliens han deixat d’invadir-nos. Mentre els alienígenes reinauguren rutines, porten les tropes a estudi, folren llibres amb aironfix i compren de nou xampús contra els polls, a alguns de nosaltres el cos ens demana esbargir-nos.
De calor n’ha passat tothom, aquest llarg istiu, però els aliens l’han refrescat amb gintonics, tardeos i capullades d’instagram, mentre els servicials oficiants hem posat el cap al ventilador per passar les hores, o ens hem banyat en pilotes de nit a la platja de Pals per intentar dormir una mica millor.
Però mentre al setembre els aliens ja vesteixen camisa i pantaló llarg, i porten rebequeta al cotxe, alguns dels oficiants empordanesos tenim tot el món davant per menjar-nos-el, a un preu més assequible, i pensem: on collons aniré jo entre octubre i novembre, per bellugar el provincià que porto dins?
I la primera topada és la incomprensió d’altri. «Ostres, de vacances ara a la tardor? Carai que bé! Jo aquí treballant i tu marxant». I ho acaben amb «Quina sort, que cabró», quan d’aquests esmentats animals en forma de persones n’has vist a patades, mentre t’esllomaves des del primer de juny fins el dia de Sant Cosme i Damià, que és final de setembre i data del meu natalici.
Tornes doncs a mirar on et bellugaràs, i et sona bé un país que acaba amb zistan, que sempre m’agraden els països on fan del te amb menta una beguda nacional.
Però també et sedueixen uns dies d’acció, bicicleta, carretera i manta. Caminar, córrer, no parar. O sigui, el que seria la clàssica definició de les antivacances, si s’entenen com un descans del guerrer hoplita. I ja tens pel tros l’eterna discussió, què faig, on anem, ens cansem més o fem més contemplació?
Fa trenta anys que faig vacances quan tot Déu ni tan sols hi pot somiar. I en destins turístics que visites, alguns de platja però amb fred de novembre, te’ls imagines, quina ironia, plens dels seus aliens particulars, amb oficiants d’allà buscant el seu forat d’evasió.
Com deu ser La Rochelle amb gent, jo que l’he recorreguda amb bicicleta sense ni una ànima al carrer? O com deu ser la Puglia els dies de Ferragosto, quan jo hi he passat fred com un ocellet solitari un novembre plujós?
En fi, que em venen dies de reflexió interna abans de marxar. De pensar què farem, on qualsevol pla pot ser magistral sobre el paper, i una mica més mediocre sobre el paper de l’àlbum de fotos. Fotos que ensenyaré als pobres arriers que em trobi pel camí.-
